TEMARI

TEMA VII: LES COMPETÈNCIES DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

1. Síntesi del tema

1.3 Les competències extraestatutàries.

A la CE existeixen altres vies que possibiliten la modificació de les competències de les CCAA per un sistema diferent al de la reforma del corresponent estatut d'autonomia (tot i que aquesta via és la manera normal de modificar les competències autonòmiques i, de fet, l’única que transfereix la titularitat competencial de l’Estat a la Comunitat autònoma, la Generalitat en el nostre cas). Són les següents:

1. L’article 150.1. Preveu la possibilitat que les Corts atribueixin a totes o alguna de les CCAA la facultat de dictar, per a sí mateixes, normes legislatives en matèries de competència estatal. Ara bé, aquestes normes de les CCAA hauran d’ésser dictades dins del marc dels principis, bases i directrius fixats per una llei estatal (llei marc) que els atribuirà la potestat legislativa en qüestió. Cal tenir en compte que, en aquest cas, la titularitat de la competència continua sent de l'Estat, ja que aquest només delega la potestat normativa a una o més CCAA. A més, com hem vist, aquesta potestat autonòmica vindrà delimitada per les condicions establertes a la llei estatal de delegació que, fins i tot, establirà formes de control de les Corts sobre les normes legislatives de les CCAA. Fins ara s’ha utilitzat per cedir tributs de l’Estat a les CCAA (lleis 25 a 36/1997, i 17 a 31/2002).

2. L'article 150.2. Preveu la possibilitat que les Corts, mitjançant una llei orgànica, transfereixen o deleguin a una o varies CCAA facultats corresponents a matèries de competència estatal que per llur naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació. Tot i el que pugui semblar en cap dels dos supòsits podem parlar de transferència de la titularitat (que ja hem dit abans que només té lloc amb la assumpció estatutària de la competència). A la pràctica la diferència entre transferir i delegar, ve donada per l’esmorteïment dels controls de l’Estat en el primer cas; i en el segon cas (delegació) es preveuen teòricament controls més intensos de l’exercici de la competència delegada (vid., per exemple, art. 153.2 CE).
   Aquest mecanisme ha estat utilitzat diverses vegades per transferir competències a les CCAA: les Lleis orgàniques 11 i 12 de 1982, de 10 d’agost, que transferiren competències a Canàries i la Comunitat valenciana respectivament, la Llei orgànica 9/1992, de 23 de desembre, de transferència de competències a comunitats autònomes que accediren a l’autonomia per la via de l'art. 143 de la Constitució, les Lleis orgàniques 16/1995, de 27 de desembre, i 6/1999, de 15 de desembre, de transferència de competències a Galícia, i la Llei orgànica 6/1997, de 15 de desembre, de transferència a Catalunya de competències executives en matèria de trànsit i circulació de vehicles a motor.
   Només s’ha utilitzat una vegada per delegar competències de l’Estat a les CCAA: la Llei Orgànica 5/1987, de 30 de juliol, que delegava competències en matèria de transports per carretera i per cable.

3. L'article 150.3. Permet a l'Estat dictar lleis que estableixin els principis necessaris per harmonitzar les disposicions normatives de les CCAA, fins i tot en el cas que es tracti de matèries atribuïdes a la competència exclusiva d'aquestes. Són les anomenades "lleis d'harmonització". Per poder-les dur a terme s'han de complir, teòricament, alguns requisits:

1. Que les CCAA hagin dut a terme normatives que no siguin harmòniques, que plantegin contradiccions o divergències notables (encara que aquest punt no ha estat expressament confirmat pel TC).

2.  Que l'interès de l'Estat es vegi realment amenaçat. El problema rau, com ja s'ha dit anteriorment,en què aquest és un concepte de difícil precisió i que pot donar lloc a certa inseguretat jurídica. Cal pensar que l'interès general de l'Estat està plasmat a l'article 149.1 que atorga a l'Estat competències en les matèries considerades d'interès general. Per tant, l'Estat hauria d'utilitzar aquesta via per defensar l'interès general. L'Estat amb les competències que li atribueix la Constitució ha de garantir l'interès general i cal tenir present que el constituent, en  aquest article 150.3 CE, reconeix que pot haver un interès general fora de l'art. 149.1.
   En tot cas, aquestes consideracions haurien de restringir l'utilització d’aquest precepte referit a les lleis d’harmonització a supòsits molt extrems.

3. Que les cambres (totes dues, Congrés i Senat) hagin apreciat la necessitat d’elaborar una llei d’aquest tipus (no la pròpia llei) per majoria absoluta. Es tracta d'oferir una certa seguretat en la declaració de la necessitat d'utilització d'aquest procediment.

L'any 1981 , poc després de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer, es va elaborar un projecte de lei d’aquest tipus, el conegut projecte de Llei orgànica d’harmonització del Procés Autonòmic, que fou impugnat davant del TC que declarà inconstitucional (STC 76/1983, de 5d’agost) la majoria dels seus articles, quedant desprovista tant del seu caràcter de llei orgànica com del de llei d’harmonització (només es van salvar de la inconstitucionalitat uns quants articles que van entrar en vigor com a Llei 12/1983, de 14 d’octubre, del Procés Autonòmic). Entre les consideracions del TC cal destacar les següents:

- Les lleis d’harmonització són un últim recurs normatiu que la CE atorga a l'Estat, havent d’utilitzar prèviament aquest tots els altres recursos constitucionalment previstos per evitar que hi hagi disfuncions entre la normativa de les CCAA que afecti l'interès general (recursos d’inconstitucionalitat, conflictes de competència, lleis de bases en les matèries en què l'Estat té competències per dur-les a terme, etc.). "Les lleis d’harmonització vénen a complementar, no a suplantar, la resta de previsions constitucionals", diu l'Alt Tribunal.”
- Les lleis d’harmonització no poden ser orgàniques, ja que només tenen aquest caràcter les lleis que regulen aquelles matèries per a la regulació de les quals la CE imposa la forma de llei orgànica de manera expressa i no hi ha en aquest cas, prescripció constitucional al respecte.
- Les lleis d’harmonització s’han de cenyir als principis necessaris per harmonitzar les disposicions de les CCAA (que evidentment les vinculen), però no poden contenir regulacions materials concretes.