b) El tractament dels conflictes.
Malgrat el que acabem de dir en l’apartat
anterior és absolutament normal que entre les diverses
instàncies territorials de poder es produeixin conflictes i
que, fins i tot, hi hagi vegades que aquests conflictes no
es puguin resoldre de manera consensuada i calgui recórrer a
un tercer perquè ho faci. No es tracta de cap anomalia,
sinó d’una situació prou freqüent en els estats
descentralitzats o compostos.
Els conflictes que podem torbar poden tenir naturalesa i
origen divers. Bàsicament els conflictes tindran com a
element central l’exercici il•legítim d’una competència per
part de qui en el procés corresponent apareixerà com a
demandat. És a dir, la conflictivitat competencial farà
referència a una discrepància sobre quina és la instància
territorial legitimada per a intervenir en un àmbit material
determinat. L’òrgan previst per a resoldre aquest tipus de
controvèrsies és el Tribunal Constitucional. Ara bé no és
descartable que es plantegin conflictes amb el mateix
rerefons davant de la jurisdicció ordinària. Anem a veure
els supòsits en què es poden centrar les controvèrsies i
quin és el procediment a seguir en cada cas. El supòsits
poden ser bàsicament tres:
a) Que una comunitat autònoma cregui
que una llei de l’Estat envaeix les seves competències o
la situació inversa (que sigui l’Estat qui cregui que
una llei autonòmica envaeix les seves competències). Bé,
cal afegir que tant l’Estat com les CCAA poden impugnar
una llei per considerar-la inconstitucional encara que
no afectin les seves competències.
b) Que una comunitat autònoma o
l’Estat creguin que un acte o disposició administrativa
de l’altra instància territorial afecta les seves
competències assignades directament per la Constitució,
els estatuts, les lleis orgàniques o ordinàries dictades
per l’Estat per delimitar-ne els àmbits competencials.
c) Que un acte o disposició
administrativa d’una comunitat autònoma o de l’Estat
vulneri la legalitat.
En el primer cas és clar que l’únic òrgan
competent és el Tribunal Constitucional via recurs
d’inconstitucionalitat, que pot ser interposat pel president
del Govern, per 50 diputats, per 50 senadors, pels executius i els
legislatius autonòmics i pel Defensor del Poble.
En el segon cas, tot i que l’únic òrgan competent per
resoldre un conflicte de competències com a tal és el
Tribunal Constitucional, és possible també el seu
plantejament davant de la jurisdicció ordinària. En aquest cas el plantejament no és tant un
conflicte de competències com que l'acte o disposició
administrativa de que es tracti vulneri la llei o la
Constitució. Els tribunals ordinaris són perfectament
competents per resoldre sobre la legalitat o
constitucionalitat de les normes de rang reglamentari (vid. art. 6 de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder
judicial). De fet, el propi
article 61.2
de la Llei orgànica
del Tribunal Constitucional reconeix la possibilitat de
recórrer als tribunals ordinaris quan estableix que quan es
plantegi un conflicte de competències “con motivo de una
disposición, resolución o acto cuya impugnación estuviere
pendiente ante cualquier Tribunal, éste suspenderá el curso
del proceso hasta la decisión del conlficto cosntitucional”
En el tercer cas és evident que el recurs
corresponent s’ha de presentar davant la jurisdicció
ordinària.
Com el recurs d’inconstitucionalitat i
els recursos davant la jurisdicció ja han estat explicat
en altres assignatures dels estudis de Dret, ens centrarem
aquí en el procediment a seguir per interposar un conflicte
de competència.