d) El mecanisme previst en
l’article 161.2 de la Constitució.
En el context de la conflictivitat
competencial entre l’Estat i les comunitats autònomes és
imprescindible parlar del contingut d’aquest precepte, ja
que estableix un mecanisme extraordinari en favor de l’Estat.
Aquest precepte estableix “El Govern (de l’Estat) podrà
impugnar davant del Tribunal Constitucional les disposicions
i resolucions adoptades pels òrgans de les comunitats autònomes. La impugnació produirà la suspensió de la
disposició o resolucions recorreguda, però el Tribunal en el
seu cas, l’haurà de ratificar o aixecar-la en un termini no
superior a cinc mesos”. Davant d’aquesta dicció de l’article,
cal fer les següents apreciacions:
a) L’objecte d’aquesta impugnació són
“les disposicions i resolucions adoptades pels òrgans de
les comunitats autònomes”. Si tenim en compte que en el
primer apartat del mateix article es parla de “lleis i
normes amb rang de llei” com a objecte del recurs
d’inconstitucionalitat, cal pensar que “disposicions i
resolucions” han de ser normes necessàriament de rang
infralegal.
b) Cal pensar que només en aquests supòsits el Govern
central podrà demanar la suspensió de la disposició o
resolució de que es tracti i que, en tot cas, un cop
transcorregut com a molt cinc mesos el Tribunal
Constitucional valorarà de manera efectiva la necessitat
de mantenir la suspensió de la vigència de la disposició
o resolució impugnada.
Doncs bé, tot i que la interpretació que
acabem de fer sembla adequada als paràmetres habituals en el
món del dret (fins i tot del Dret constitucional), la interpretació predominant ha estat acceptar que
“disposicions” inclou també les lleis i les normes amb rang
de llei, i, en conseqüència, sempre que el Govern de l’Estat
ha presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra una
llei autonòmica o un conflicte de competències basats en
una norma autonòmica, aquestes normes (lleis o no) han estat
immediatament suspeses, i la revisió obligada per part del
Tribunal als cincs mesos, ha estat normalment un acte
rutinari en que el Tribunal n’ha mantingut sistemàticament
la suspensió, sense entrar en els consideracions necessàries
de si la no suspensió podia o no generar danys d’impossible
reparació que és el principi generalment aplicable en el mon
del Dret Administratiu i que, fonalmentalment, sembla més
just. Concretament el Tribunal ha dit al respecte:
“...el art. 161.2 de la Constitución no limita la
impugnación prevista en el mismo, a que la infracción de los
preceptos constitucionales en que ha de apoyarse la
impugnación quede limitada a los supuestos en que esté en
juego la competencia; sino que, como dice el precepto
expresamente y sin restricción alguna, «el Gobierno podrá
impugnar ante el Tribunal Constitucional las disposiciones y
resoluciones adoptadas por los órganos de las Comunidades
Autónomas». De ahí que en desarrollo de este precepto, el
art. 77 de la LOTC disponga que la impugnación regulada en
el Título V, «sea cual fuere el motivo en que se base, se
formulará y sustanciará por el procedimiento previsto en los
arts. 62 a 67 de esta Ley» . No entraña, pues, una
interpretación extensiva del art. 161.2 de la C.E.,
encuadrar la impugnación dentro de ese precepto; supone
utilizar un cauce adecuado y seguir el procedimiento
expresamente previsto en el Título V de la LOTC”.
(STC44/1986, de 17 d’abril, FJ I)
Aquest ha estat un
instrument que ha enfortit molt la posició de l’Estat davant
les comunitats autònomes en el moment de discutir o
consensuar diferències competencials, ja que significa
l’amenaça de suspensió immediata sobre qualsevol norma
autonòmica que l’Estat vulgui impugnar.