TEMARI

TEMA III: EL PARLAMENT DE CATALUNYA

1. Síntesi del tema

2. El Parlament i el sistema parlamentari a Catalunya

2.3. El Parlament.

2.3.1. Les funcions del Parlament

D’acord amb el que estableix la Constitució (art. 152.1) i l’Estatut (arts. 55 i 61), les funcions que li corresponen exercir al Parlament de Catalunya les podem agrupar en les set següents: la funció representativa, la funció legislativa, la funció de creació del govern, les d’impuls i control de l’acció política i de govern, la funció electiva i la que hem anomenat funció de defensa i ampliació de l’autonomia.

a) La funció representativa.
És la primera de les funcions de Parlament i d’ella en deriven totes les altres. El Parlament és la institució que representa el poble de Catalunya (art. 55.1 EAC), l’únic òrgan que concentra institucionalment la representació política directa del poble català. El Parlament és l’únic òrgan a on està representada la totalitat del poble i no només la majoria, a on es concep i es visualitza a la societat no com una unitat homogènia sinó com una unitat heterogènia, integrada per una varietat d’ideals, posicions i interessos que han de ser representats i respectats.
Aquesta característica és predicable de qualsevol Parlament. Per Isidre Molas, el Parlament “és l’única institució estatal que conté el pluralisme: és l’òrgan del pluralisme. El Govern expressa la unitat de la majoria; el Tribunal Constitucional i el Poder Judicial, la unitat de l’ordenament jurídic; el Cap de l’Estat, la unitat de l’Estat. El Parlament, en canvi, sintetitza, per mitjà del diàleg i de les decisions de la majoria, la voluntat popular, i fa públics els acords i els dissensos d’aquesta, procediment que atorga la legitimitat a les decisions materials” .

La representació del poble és legitima en tant que aquest participa (o pot participar) en l’elecció dels seus representants per mitjà del sufragi universal, lliure, igual i directe. Aquest origen en l’elecció democràtica i directa és el que fa del Parlament la primera institució de la Generalitat, de la que neixen les altres principals institucions que integren la Generalitat.

El caràcter representatiu del Parlament té conseqüències sobre la seva organització i funcionament. L’estructura orgànica del Parlament ha d’integrar el pluralisme reflectit pels resultats electorals: els parlamentaris d’un mateix partit tenen el dret de constituir-se en un grup parlamentari i tots els òrgans del Parlament en la seva composició integraran proporcionalment els grups parlamentaris. També el funcionament del Parlament ha de respectar la pluralitat de la representació: tots els grups parlamentaris (i també els parlamentaris individuals, encara que el parlamentarisme actual és un parlamentarisme de grups) tenen garantit el dret de presentar iniciatives i intervenir en la deliberació i decisió de tots els actes del Parlament. Així mateix, per assegurar la permanència de la representació, l’Estatut preveu l’existència de la Diputació Permanent per als casos en que s’ha esgotat la legislatura i encara no s’ha constituït una nova Cambra. Perquè el Parlament és una institució de caràcter permanent, però els seus titulars tenen un mandat de caràcter temporal, que, com veurem, es prorroga per als parlamentaris integrants de la Diputació Permanent. També es pot veure com una conseqüència del caràcter representatiu del Parlament la garantia de la seva autonomia orgànica i funcional, perquè en tant que el sistema democràtic consisteix en l’organització de l’autogovern del poble i que el Parlament és la institució que el representa, resulta lògic que l’Estatut es proposi garantir la seva independència i el doti d’autonomia per evitar la seva subordinació als altres poders. Finalment, com a òrgan de representació del poble, l’Estatut garanteix al Parlament la més absoluta llibertat per prendre acords i el configura com a institució inviolable (és a dir, irresponsable per les actuacions realitzades o els acords adoptats); inviolabilitat que, com veurem més endavant, se estén als seus membres per les opinions i vots realitzats en l’exercici de la seva funció. Així doncs, amb la voluntat d’expressar solemnement la importància del Parlament i de les seves funcions (que no han de ser alterades per cap element aliè), l’art. 55.3 de l’Estatut proclama la inviolabilitat del Parlament, i en conseqüència es configuren com a delicte l’entrada violenta o amb intimidació al Parlament i l’atac o pertorbació dels treballs parlamentaris.

D’altra banda, des d’una perspectiva més sociològica, també es podria analitzar fins a quin punt la composició del parlament representa o no representa el poble, és a dir si les característiques dels seus membres s’acosten o s’allunyen del conjunt de la societat catalana. D’acord amb alguns estudis realitzats, el Parlament representa d’una manera elitista i moltes vegades esbiaixada la fotografia social que hauria de representar. L’esbiaix es dóna en el nivell d’estudis, el nivell econòmic, en l’estructura d’edats i, encara que ha millorat recentment, també en la presència de dones en als escons. Aquesta no és una característica només del Parlament de Catalunya, sinó que en major o menor mesura és present fins ara a tot arreu.

b) La funció legislativa.
Pel fet de ser la institució que representa el poble de Catalunya, la Constitució i l’Estatut atribueixen al Parlament una de les potestats capitals del sistema jurídico-polític: la potestat legislativa. La seva lliure voluntat legislativa ha de ser acatada pels altres òrgans, governamentals o judicials, i només es troba limitada per l’Estatut i per la supremacia de la Constitució. La funció més genuïna de la institució que representa el poble és l’exercici de la potestat legislativa; tant és així, que sovint s’usen com a sinònims les expressions Parlament i Poder Legislatiu, tot i que el Parlament és molt més que una Cambra legislativa.

Tal com veurem en el mòdul 7, el Parlament de Catalunya pot exercir la potestat legislativa respecte a les matèries que l’Estatut d’autonomia, d’acord amb la Constitució, estableix com a exclusives de la Generalitat, i també respecte a les matèries compartides, però en aquest cas ha de legislar respectant les bases que fixi l’Estat com a principis o mínim comú normatiu.

En connexió amb l’exercici de la potestat legislativa, l’Estatut també atribueix al Parlament l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat (arts. 55.2 EAC). De la mateixa manera que la Constitució ho fa en relació a les Corts Generals, la referència a l’aprovació dels Pressupostos de forma separada a l’exercici de la potestat legislativa s’explica no només per l’especial importància de la llei de pressupostos sinó sobretot perquè suposa una excepció, en tant que, en aquest cas, la iniciativa legislativa queda reservada al Govern (art.212 EAC). Però no hi ha dubte que cal incloure la llei de pressupostos dins de la funció legislativa, malgrat que sigui singularitzada per l’art. 55.2 EAC. La llei de pressupostos actualitza cada any el contracte de confiança del govern amb la seva majoria parlamentària i permet a l’oposició de criticar-lo i contraposar-hi el seu programa.

En l’actualitat, tant a Catalunya com en els sistemes parlamentaris del nostre entorn, la funció legislativa ha perdut bona part de la importància que havia tingut tradicionalment . En el nostre país, es podrien apuntar bàsicament tres causes per explicar aquesta pèrdua de rellevància: en primer lloc, malgrat que el Parlament és l’únic òrgan que pot aprovar lleis pròpiament dites, ja no és l’únic que pot aprovar normes amb rang de llei, des del moment en què el govern pot dictar Decrets Legislatius i Decrets llei, que poden derogar una llei anterior; a més, el govern també participa en la funció legislativa en tant que se li reconeix iniciativa legislativa (art. 62.1 EAC), i a la pràctica la immensa majoria de les lleis que finalment s’aproven tenen un origen governamental i quan hi ha majories estables, el Parlament sovint es limita a aprovar el que el govern prèviament ha decidit sense introduir pràcticament cap modificació rellevant; la tercera causa és especifica del Parlament de Catalunya i és que el nostre Parlament no només té poques matèries sobre les que pot legislar (perquè la majoria de les competències que li corresponen són executives o compartides) sinó que d’entre les que té potestat legislativa són poques les matèries realment rellevants. Així, es pot observar com amb l’entrada en vigor de l’EAC del 1979, després d’uns primers anys en què es varen aprovar moltes i importants lleis, es va produir una davallada no només quantitativa sinó sobretot qualitativa en l’activitat legislativa del Parlament, fenomen que molt probablement es pot repetir amb l’Estatut del 2006.

Legislatura	I	II	III	IV	V	VI	VII
Lleis aprovades	78	82	79	44	72	108	49

 

També cal tenir present dos procediments que permeten al Parlament de contribuir a la creació del sistema legislatiu d’àmbit estatal. El Parlament de Catalunya té dret d’iniciativa legislativa davant el Congrés dels Diputats (pot elaborar proposicions de llei) i pot sol•licitar al Govern de l’Estat l’adopció d’un projecte de llei, la tramitació del qual correspon a les Corts Generals .

c) La funció de creació del govern.
En un sistema parlamentari, el Govern ha de comptar sempre amb la confiança del Parlament, és a dir, del qui representa políticament el poble. Per això el Parlament realitza una funció essencial: atorgar la seva confiança al Govern per tal que aquest pugui governar. D’acord amb l’Estatut, aquesta necessària relació de confiança entre el Parlament i el Govern s’inicia amb la investidura del president o presidenta de la Generalitat, que és qui posteriorment nomenarà els consellers i conselleres que formaran el Govern.
Procés de designació del Govern de la Generalitat

Així, tal com afirma Molas, la primera feina dels Diputats és crear una majoria parlamentària que permeti formar un Govern. Una legislatura pot no aprovar cap llei, ni tenir cap iniciativa de control perquè la majoria no ho cregui necessari, sense que el sistema deixi de funcionar; però una legislatura no pot no tenir confiança en cap Govern . Per això, tal com ho fa la Constitució en l’àmbit estatal, l’Estatut penalitza i dissolt el Parlament que ho ha aconseguit en dos mesos investir a un president o presidenta de la Generalitat .

d) La funció d’impuls de l’acció política i de govern.
La funció d’impuls de l’acció política i de govern consisteix en les manifestacions de voluntat del Parlament que assenyalen els grans objectius polítics de la Generalitat i orienten el Govern i l’Administració indicant-los, si s’escau, els mitjans més adequats per aconseguir-los. Tot i que no hi ha unanimitat en la doctrina sobre l’existència d’una funció parlamentària d’impuls de l’acció política i de govern, l’Estatut recull expressament aquesta funció a l’art. 55.2.
Tal com senyala Joan Subirats , la doctrina italiana de l’indirizzo politico va tenir una significativa influència en el fet que l’Estatut del 1979 incorporés per primera vegada a Catalunya aquesta mateixa expressió, perquè no és freqüent en dret comparat que la norma que fixa les funcions del Parlament reculli expressament aquesta funció d'impuls. Quan Catalunya va recuperar les seves institucions de govern, a la fi dels anys setanta i inici dels vuitanta, el sistema parlamentari a tot el món estava (com hem apuntat més amunt) en una etapa que s’ha anomenat parlamentarisme racionalitzat que implicava –per al que ara ens interessa aquí- una reducció de la importància o centralitat que el Parlament havia tingut –almenys aparentment- en etapes anteriors. Aquesta etapa de parlamentarisme racionalitzat es desenvolupa amb l’expansió de l’Estat social que es va anar produint sobretot a partir de la segona meitat del segle XX i amb el consegüent augment de l’activitat del governs, que va acabar donant una clara preeminència als executius. Però en aquesta mateixa època dels inicis de l’autogovern de Catalunya també hi va haver a tot Europa uns intents de recuperar la centralità del Parlament (Itàlia) o de reinventer le Parlement (França), és a dir, de revifar la significació i importància del parlament en les democràcies contemporànies. Autors com Andrea Manzella proposaven tot una sèrie de mesures encaminades a que el Parlament tingués una posició més important en el sistema polític, en un context de cert bloqueig del sistema polític italià, en què la distribució de forces entre el pentapartito (democràcia cristiana, socialistes, liberals, socialdemòcrates i republicans), que controlava el Govern, i el Partit Comunista, forçat a estar a l’oposició però amb forta presència a algunes regions i a les ciutats, feia que des de l’esquerra es volgués reforçar la posició del parlament en l’entramat institucional. Manzella i altres autors van mirar el model dels Estats Units –un sistema que no era parlamentari sinó presidencial- per intentar importar –en part amb èxit- mecanismes com els legislative oversight, els hearings, les comissions amb més capacitat d’actuació o els informes del Parlament sobre l’activitat del Govern, entre d’altres. En definitiva, un intent de donar major presència del Parlament en el sistema polític, que els italians anomenaven indirizzo político i que va influir en la redacció de l’Estatut en la incorporació de fórmules com aquesta de la funció d’impuls.

Els dos procediments típics de la funció d’impuls són les resolucions i les mocions. La diferència principal entre aquestes dues figures (que són molt similars) és que la les mocions deriven d’una interpel•lació perquè són acords del Parlament que tenen el seu origen en propostes dels diputats i dels grups parlamentaris presentades després d’haver formulat una interpel•lació al Govern (sobre els propòsits d’aquest en una qüestió de política general), i per tant, després d’haver tingut un debat entre el diputat o el grup interpel•lant i el Govern (arts.139 i 138.7 RPC). Per contra, les propostes de resolució es debaten directament a la Cambra sense que calgui la intervenció del Govern i són propostes dels diputats i dels grups parlamentaris per tal que el Parlament adopti una posició determinada. Tot i així, les resolucions que finalment aprova el Parlament també poden ser conseqüència de la presentació de programes, plans i comunicacions del Govern (art.148.5 i 6 RPC) i es poden presentar també després d’un debat general sobre l’acció política i del govern (art.133 RPC).

Tant les resolucions (que fins que no les aprova el Parlament són tècnicament propostes de resolució, abans denominades proposicions no de llei) com les mocions finalment aprovades són acords de la Cambra en què s’adopta una posició política determinada que orienta el govern i que el vincula políticament, però no se’n pot reclamar judicialment el compliment. El control del compliment tant de les mocions (art.140 RPC) com de les resolucions (art.146.4 RPC) es porta a terme pel mateix procediment (art. 140 RPC) davant de la comissió a la qual correspongui per raó de la matèria:
El Govern, finit el termini que se li ha fixat per a donar compliment a la moció o resolució, disposa de 15 dies per retre compte davant de la comissió parlamentària que correspongui. Si la moció o resolució no especifica cap termini concret, el Govern ha de retre compte del compliment en un termini màxim de 4 mesos, que s’ha de comptar a partir de l’endemà de la publicació de la moció o resolució. Si l'incompliment o el no retiment de comptes fossin constatables objectivament (per manca de tramesa de la documentació requerida en el temps i la forma, o perquè no s’hagués sol•licitat cap sessió informativa en la comissió corresponent, a petició d’un grup parlamentari o de qualsevol membre de la comissió, l’assumpte passa automàticament a l’ordre del dia de la sessió plenària següent

Hi hauria encara altres mecanismes parlamentaris que també es podrien considerar que impulsen l’acció política del Govern, com ara la investidura del president o presidenta de la Generalitat, en el que seria un exemple de la multi funcionalitat o polivalència d’algunes actuacions parlamentàries. En el parlamentarisme actual, en què el control que qüestiona el Govern (moció de censura i qüestió confiança) és molt poc usat, adquireixen major importància les formes de control ordinari (preguntes, interpel•lacions, sessions informatives, comissions d’investigació, etc.) i les decisions del Parlament que, tant si impliquen com si no una crítica, estimulen o esperonen el Govern, és a dir, orienten la seva activitat en la direcció que la Cambra considera més oportuna.

Legislatura               I           II               III              IV            V            VI             VII
Resolucions aprovades  - el Ple  - per les comissions  - per la Diputació permanent	150 62 87 1	165 79 86 -	246 60 186 -	235 75 160 -	1.012 87 925 -	2.161 112 2.048 1	462 91 368 3
Mocions aprovades	82	30	68	91	194	271	64

e) La funció de control del govern.
El Parlament de Catalunya, com a representant del poble, ha de vetllar pel bon govern de la nació. Això comporta no només el poder crear el govern i orientar-ne la seva actuació política i administrativa, sinó també la facultat de criticar i fer caure el govern . Ja hem vist que el sistema de govern de la Generalitat és parlamentari i aquesta forma de govern es basa en què el Govern requereix en tot moment la confiança del Parlament, de tal manera que si la majoria parlamentària trenca la confiança en el govern, aquest està obligat a dimitir. El Govern, doncs, és responsable políticament de les seves actuacions davant del Parlament, que en controla la seva actuació.

Els instruments del control parlamentari del Govern s’acostumen a classificar en dos grups segons permetin o no un trencament de la relació de confiança entre la Cambra i el Govern. Els primers, els que permeten exigir la responsabilitat política del govern i per tant cessar-lo, també denominats mecanismes de control-sanció, són la moció de censura i qüestió de confiança (i els veurem quan analitzem la responsabilitat política del govern, al Mòdul 4). Els segons, encaminats a reclamar al Govern explicacions sobre les seves actuacions o el seu capteniment i en definitiva a aconseguir informació del govern (i per això sovint denominats com a instruments de control-inspecció o control –verificació), són les preguntes i les interpel•lacions al Govern, les compareixences i les sessions informatives dels membres del Govern, i també els debats generals, les sol•licituds d’informació i les comissions d’investigació.

• • Els debats generals sobre l’acció política i de govern (art. 132 RPC) tenen lloc al Ple, com a mínim, un cop l’any, a l’inici el període de sessions del setembre.
  També es poden fer debats generals si ho demana el president o presidenta de la Generalitat o ho decideix la Mesa del Parlament (d’acord amb la Junta de Portaveus), i si ho sol•licita una quarta part dels diputats o un conjunt de grups parlamentaris que en representa, com a mínim, una cinquena part .
  En els debats generals el president o presidenta de la Generalitat o un membre del Govern exposa l’actuació d’aquest (sense limitació de temps) i després tots els grups hi poden intervenir (en un torn de 30 minuts cadascun d’ells) per a fer crítiques o observacions, o per a manifestar el suport al Govern. Els membres del Govern poden intervenir sempre que ho demanin per respondre als diputats o diputades, el que genera el dret a una rèplica de 10 minuts i, si aquesta és contrareplicada, un últim torn no superior a cinc minuts . El debat normalment es clou amb la votació de resolucions, en què el Parlament (com hem vist) fixa directrius per a l’acció del Govern. També es poden tenir debats específics en les comissions, amb el mateix procediment que per als debats generals (art. 135 RPC).

Legislatura                                 I       II     III     IV     V     VI    VII
Debats generals	15	9	6	9	9	8	3

• • Les interpel•lacions són requeriments que els diputats o els grups parlamentaris fan al Govern a fi que aquest doni explicacions davant del Ple del Parlament sobre la seva política. Allò que caracteritza les interpel•lacions (i les diferencia de les preguntes parlamentàries) és que s’han de referir als motius o propòsits de l’actuació del Govern en qüestions de política general del Govern o d’algun departament. Si el contingut no s’ajusta a aquesta caracterització, la Mesa del Parlament l’ha de qualificar de pregunta a respondre per escrit (art.138.3 RPC). La rellevància de les interpel•lacions no només radica en el fet que tenen lloc en el Ple i que generen un petit debat (el diputat o diputada interpel•lant i el membre del Govern interpel•lat disposen cadascun d’un torn de 20 minuts i d’un rèplica de 5 minuts) sinó que a més les interpel•lacions poden concloure amb la presentació d’una moció, amb la qual la Cambra manifesta la seva posició o fixa objectius i dóna instruccions al govern respecte a la qüestió debatuda, però en cap cas no pot ser de censura al Govern .

Legislatura                                 I       II     III     IV     V     VI    VII
Interpel·lacions formulades	192	179	235	291	313	381	234

• • Les preguntes són també un instrument de control polític del Govern, per mitjà de qual un membre del Parlament pot demanar-li una informació respecte d’una qüestió no de política general sinó d’ordre més menor.
  El Reglament del Parlament no admet les preguntes en interès privat exclusiu del formulant o de qualsevol persona singularitzada, ni tampoc les que facin una consulta de caràcter estrictament jurídic (art. 143.3 RPC), i exigeix que les preguntes que pretenguin una resposta oral han de ser relatives “a un fet, una situació o una informació, si el Govern ha pres o ha de prendre cap mesura en relació a l’assumpte, o si el Govern ha de remetre al Parlament cap document o l’ha d’informar de cap qüestió” (art.141.2 RPC).
  Totes les preguntes s’han de presentar per escrit, però qui formula la pregunta pot sol•licitar que tingui resposta oral (si no ho explicita, s’entén que sol•licita resposta escrita), la qual es pot donar en una comissió o en el Ple. En cada sessió plenària ordinària, s’ha de reservar com a mínim una hora per a substanciar preguntes adreçades al Govern, el qual decideix quin dels seus membres les respondrà. No obstant això, el Reglament del Parlament del 2005 va institucionalitzar una pràctica que ja es venia portant a terme des de finals de la quarta legislatura i es reserva un torn de preguntes expressament adreçades al president o presidenta de la Generalitat (art.142.3 RPC); d’aquesta manera se l’obliga a intervenir en aquestes sessions de control d’una manera periòdica, mitjançant una certa adaptació de la question time britànica. La Mesa, d’acord amb la Junta de Portaveus, ha d’establir el nombre màxim de preguntes que es poden substanciar en cada sessió i la distribució proporcional entre els grups parlamentaris i, si és el cas, entre els diputats no adscrits, per a tot el període de sessions.
  Exemple:
  A l’inici de la vuitena legislatura, la Mesa acordà el següent nombre i distribució de les preguntes al Govern a substanciar en cada sessió plenària: CiU dues; PSC-CpC, ERC, PPC i ICV-EUiA una; i el Grup Mixt una en cada sessió alterna. Pel que fa a les interpel•lacions, es prengué un acord molt semblant, amb la diferència que a CiU se n’hi reservà dues en una sessió i tres en la següent (BOPC 9, 18.12.2006).
  Les preguntes són el tipus d’instrument de control-informació quantitativament més important i creixent:

Legislatura               I           II               III            IV            V            VI             VII
Preguntes formulades  - oralment davant el Ple  - oralment en comissió  - per escrit	975 235 34 706	2.782 223 320 2.239	12.437 428 697 11.312	8.675 575 976 7.121	14.883 544 1.325 13.014	14.508 473 915 13.120	15.053 573 335 14.145

• • Les sessions informatives o les compareixences dels membres del Govern a les comissions són un mecanisme de control que també ha conegut una creixent utilització. Permeten, a iniciativa pròpia o bé cridats per les comissions, donar informació sobre les actuacions d’ordre general d’un departament. El RPC regula amb algunes diferències importants les compareixences del President o Presidenta de la Generalitat (art. 150) i les dels altres membres del govern (art. 151), però en els dos casos es permet un debat d’una certa extensió a partir d’una primera intervenció del compareixent. Els membres del govern poden comparèixer a aquestes sessions assistits càrrecs i funcionaris i poden sol•licitar que hi intervinguin. Així mateix, les comissions també poden sol•licitar informació o requerir la compareixença d’altres autoritats, funcionaris públics i de totes aquelles persones competents per raó de la matèria que es debat, perquè informin d’aquelles qüestions sobre les quals siguin consultats (art. 48 RPC).
  • Les comissions d’investigació (arts. 58 i 59 RPC) poden ser també un mecanisme de control del Govern perquè es poden crear sobre qualsevol assumpte de rellevància pública que sigui d’interès de la Generalitat. Les persones requerides per les comissions d’investigació hi han de comparèixer obligatòriament i l’incompliment d’aquesta obligació pot comportar responsabilitat penal (art. 59.3 RPC). El RPC del 2005 n’ha facilitat l’ús per part de l’oposició, perquè ara s’han de crear si ho demana una tercera part dels diputats (com a mínim 45) o tres grups parlamentaris; en qualsevol cas, els proposants només en poden reclamar una l’any. Les conclusions de les comissions d’investigació, que han de ser debatudes i votades pel Ple del Parlament, s’han de comunicar al Govern, sens perjudici que la Mesa també pugui comunicar-les al Ministeri Fiscal.

En síntesi, cal remarcar que és la funció de control la que avui en dia més genuïnament caracteritza, singularitza, el Parlament. Ara bé, que mentre que els mitjans de control-sanció pràcticament no han estat utilitzats (com tampoc no ho són en els sistemes parlamentaris del nostre entorn), els altres mecanismes de control i impuls polític han experimentat en general un ús molt important i creixent. Això demostra que el control parlamentari no està en crisi, si no que, contràriament al que sovint s’afirma, té una gran vitalitat i densitat a través dels mecanismes accionables per la minoria. Perquè el control exercit per les minories és -pot ser- eficaç, encara que difícilment donarà lloc a la remoció del Govern. I cal no menystenir els “resultats” d’aquesta activitat de control, no només a efectes de convèncer a una majoria de l’electorat de votar per una altra majoria possible, sinó com a desencadenant d’un cert autocontrol per part del Govern. Capítol a part mereixen aquells mecanismes que depenen de la regla de la majoria per a ser activats (les compareixences dels membres del Govern i altres autoritats, i fins al 2005 les comissions d’investigació), perquè la majoria parlamentària impedeix la utilització d’aquests instruments de control quan considera que poden resultar incòmodes per al Govern. L’únic instrument de control accionable per la minoria que ha perdut protagonisme són els debats generals, tant en el Ple com en les Comissions. No hi ha crisi, doncs, en el control parlamentari, el que potser falta és repercussió pública d’aquest control.

f) La funció electiva.
El Parlament de Catalunya té reconeguts uns importants poders electius, en algun cas per la pròpia Constitució, però en la majoria de supòsits per l’Estatut o per lleis sectorials (catalanes, sobretot, però també alguna d’estatal). Aquesta és una funció que ha guanyat importància des de l’aprovació de la Llei 14/2005, que seguint d’alguna forma l’estela dels hearings nord-americans, va establir la compareixença obligatòria (en sessió pública davant de la comissió parlamentària corresponent) dels candidats a ocupar alguns càrrecs d’especial relleu institucional que les lleis indiquin, entre els quals el Síndic de Greuges, els membres del Consell Consultiu, de la Sindicatura de Comptes, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya o els membres del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans audiovisuals.
L’article 157 RPC regula el procediment per a l’elecció dels càrrecs públics que li correspon de fer al Parlament (art. 157 RPC) i estableix la compareixença té lloc en comissió malgrat que l’elecció dels càrrecs correspon al Ple.
La Mesa de la comissió corresponent examina els currículums detallats que s’han d’adjuntar a les propostes de candidats, i pot rebutjar una proposta si no compleix els requisits objectius (mitjançant una resolució motivada que s’ha de notificar al grup proposant, que podrà proposar nous candidats); durant la compareixença, que no pot durar més d’una hora per candidat, els membres de la comissió poden demanar els aclariments i les explicacions pertinents sobre qualsevol aspecte relacionat amb la seva formació acadèmica, la seva trajectòria professional o els mèrits al•legats, però en cap cas es podran formular preguntes en relació a la seva situació personal o que no tinguin a veure amb la seva trajectòria professional o acadèmica. L’art. 158 RPC estableix el procediment de revocació, si les lleis respectives no disposa cap procediment específic (art. 158 RPC), i exigeix que la revocació s’aprovi pel Ple del Parlament i per la mateixa majoria que es requereix per a l’elecció (excepte que la llei ho disposi altrament).

Així doncs, la Cambra catalana, a més d’elegir el seu propi president o presidenta i la mesa del Parlament i les meses de les comissions, elegeix:

1. El president o presidenta de la Generalitat.
   Tal com explicarem amb detall en el mòdul 4, la llei 3/1982 i el RPC regulen el procediment d’investidura per poder ocupar la Presidència de la Generalitat, d’acord amb la previsió de l’art. 152.1 CE, que l’Estatut reitera (art.67.1).

2. Els senadors que representen la Generalitat .
   La Constitució estableix que les Comunitats Autònomes han de designar un senador, i encara un altre per cada milió d’habitants del seu territori, i que la designació correspon a l’assemblea legislativa, d’acord amb el que estableixi el respectiu Estatut, que ha d’assegurar en tot cas la representació proporcional adequada . L’art. 61.a EAC determina que correspon al Parlament designar els senadors que representen la Generalitat al Senat i que la designació s’ha de fer en una convocatòria específica i de manera proporcional a nombre de diputats de cada grup parlamentari. Finalment el RPC concreta que és la Mesa del Parlament, d’acord amb la Junta de Portaveus, la que fixa el nombre de senadors que correspon a cada grup parlamentari, que després han de ser ratificats pel Ple. Per preservar aquesta proporcionalitat i reflectint un cop més el protagonisme dels grups parlamentaris, el RPC preveu que si cal substituir algun d’aquests senadors, la persona substituta ha de ser proposada pel mateix grup parlamentari que havia proposat el seu antecessor o antecessora . A causa de l’augment de població, després de les eleccions del març del 2008, al Parlament de Catalunya li correspon designar 8 senadors, un més dels que fins aleshores designava. Actualment, l’Estatut no requereix que els senadors representats de la Generalitat hagin de ser diputats del Parlament de Catalunya. Ara bé, els que sí siguin diputats i representin la Generalitat al Senat mantenen llur condició fins que es constitueixi el nou Parlament.

3. La persona que ha d’exercir de Síndic o Síndica de Greuges, que d’acord amb l’EAC és elegit per majoria de tres cinquenes parts dels seus membres (art. 79.1 EAC).

4. Els membres de la Sindicatura de Comptes, designats per la mateixa majoria de tres cinquenes parts (art.81.1 EAC).

5. Dues terceres parts dels membres del Consell de Garanties Estatutàries, també designats per majoria de tres cinquenes parts (art.77.1 EAC).

6. Nou dels deu membres del Consell de l’Audivisual de Catalunya, elegits a proposta, com a mínim, de tres grups parlamentaris, per una majoria de dos terços. Però en aquest cas és la Llei 4/2000, del CAC, la que ho estableix, perquè l’Estatut no obliga a que hagi de ser el Parlament qui els elegeixi i es limita a remetre a la llei la determinació dels criteris d’elecció (i una llei que no té el caràcter de llei de desenvolupament bàsic de l’Estatut).

7. Els dotze membres del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (abans Corporació Catalana de Ràdio i Televisió), per majoria de dos terços, després que el CAC els proposi i en verifiqui la idoneïtat (art. 7 de la llei 11/2007, de la Corporació Catalana de Mitjans de Audiovisuals).
   El Parlament ha d'enviar al Consell de l'Audiovisual de Catalunya la llista dels candidats a formar part del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en un nombre que pot ésser superior al de les vacants existents. El Consell de l'Audiovisual de Catalunya ha d'emetre un informe sobre cadascun dels candidats relatiu a llur capacitat i idoneïtat per a ocupar el càrrec, i ha de trametre els dits informes al Parlament, abans de la compareixença i l'examen públic dels candidats davant la comissió que correspongui.
   El Parlament també elegeix per majoria de dos terços el president o presidenta del Consell de govern de la Corporació entre els membres que l’integren (art. 7.4 de la Llei 11/2007). Així mateix, el Parlament també elegeix els tretze membres del Consell Assessor de RTVE a Catalunya (art. 7 de la Llei 6/1981), en proporció al nombre de diputats de cada grup parlamentari pel sistema de majors restants sobre el total de membres del Parlament.

8.  Designa els membres del Consell de Justícia de Catalunya que determini la LOPJ. Aquesta és una de les moltes previsions de l’EAC del 2006 (art. 99.1) que necessiten un desenvolupament legal que no està a les mans del Parlament de Catalunya.

9. Una terna per cobrir una de cada tres places de les sales civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, d’acord amb el que estableix l’art. 330 LOPJ, que a més especifica que han de ser juristes de reconegut prestigi amb més de deu anys d’exercici professional.

10. Dos candidats al càrrec de magistrat del Tribunal Constitucional. Com una de les novetats importants de l’EAC del 2006, l’art. 180 preveu que la Generalitat ha de participar en els processos de designació de magistrats del TC i de membres del Consell General del Poder Judicial, en els termes que estableixin les lleis o, si s’escau, l’ordenament parlamentari. La Llei Orgànica 6/2007, de reforma de l’article 16 de la LOTC, ha establert que els 4 magistrats del Tribunal que per mandat constitucional són elegits pel Senat han de ser triats entre els candidats proposats per les Assembles legislatives de les CCAA i remet al Reglament del Senat la determinació concreta del procediment. El 21 de novembre del 2007 el Senat va reformar el seu Reglament i va establir que cada parlament autonòmic pot proposar dos candidats (art. 184.7RS) . La participació en el procés de designació de membres del Consell General del Poder Judicial encara no ha estat desenvolupada per l’Estat.

11. Els membres del Parlament que han de defensar davant del Congrés dels Diputats (en el tràmit de la presa en consideració) les proposicions de llei que el mateix Parlament hi presenta. Per a la designació d’aquests tres delegats cada diputat ha d’escriure un nom en una papereta i resulten elegits (fins un màxim de tres, en el nombre que prèviament ha fixat el Ple per majoria absoluta) els diputats que obtenen més vots.

12. Alguns membres d’òrgans col•legiats de govern o d’assessorament establert per lleis sectorials, com ara:

1. la Llei 1/2003, d’Universitats de Catalunya, que estableix que cadascuna de les Universitats públiques de Catalunya ha de tenir un Consell social format per 15 membres, 2 dels quals designats pel Parlament entre persones representatives de la societat catalana (art. 82.1.a);

2. la Llei 13/2007, del Memorial Democràtic, que estableix que el Ple del Parlament tria, per acord de les dues terceres parts, 4 membres de la Junta de Govern d’aquest organisme, entre professionals de prestigi reconegut en la matèria pròpia d’aquesta llei (art. 6);

3. La Llei 14/2007, de l’Institut Català Internacional per la Pau, que indica que el Parlament elegeix 9 dels 12 membres de la seva Junta de Govern (art.6);

4. La Llei 5/2002, de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, que preveu que 3 dels vocals del Consell Assessor de Protecció de Dades de Catalunya són designats pel Parlament per majoria de dos terços.

En síntesi, al Parlament se li encomana l’elecció, entre d’altres, de la totalitat o d’una part dels membres de les institucions més importants de la Generalitat (Presidència de la Generalitat, Consell de Garanties Estatutàries, Sindicatura de Comptes, Síndic de Greuges, Consell de l’Audivisual de Catalunya) i d’altres organismes, principalment d’aquells que han de reflectir el pluralisme social i polític (Consell de Govern de la de Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, consells socials de les Universitats, etc), així com la proposta de candidats a determinats òrgans de l’Estat, d’acord amb el que estableixi la normativa estatal.

g) La funció de “defensa i ampliació” de l’autonomia.
Encara que no utilitzen aquesta expressió, tant la Constitució com l’Estatut fan referència a diverses facultats que podríem incloure dins el que és una funció de defensa de l’autonomia. Així, d’acord amb l’art. 162 CE, el Parlament està legitimat per interposar el recurs d’inconstitucionalitat i l’EAC (art. 61.e) li reconeix legitimitat no només per interposar recurs d’inconstitucionalitat sinó també per personar-se davant el TC en altres processos constitucionals, d’acord amb el que estableix la LOTC. El Parlament pot personar-se en els conflictes de competència o encomanar al Govern de la Generalitat que hi comparegui (art. 156 RPC). Com veurem en el Mòdul 6, per interposar un recurs d’inconstitucionalitat el Parlament (igual que el Govern de la Generalitat) requereix el dictamen previ però no vinculant del Consell de Garanties Estatutàries (art.76.3 i 4 EAC). L’altra cara de la mateixa moneda és el fet que el Parlament pot personar-se en els recursos i en les qüestions d’inconstitucionalitat contra les lleis de Catalunya o en altres procediments davant el TC (art. 61.e EAC). La pràctica habitual és que la Mesa del Parlament acordi personar-se en els procediments mitjançant la designació d’un lletrat del Parlament, que n’assumeix la representació i defensa .
Així mateix, es podria incloure dins d’una funció d’ampliació de l’autonomia la possibilitat recollida a l’art. 61.d de l’EAC de sol•licitar a l’Estat la transferència o la delegació de competències (art. 150.2 CE) i l’atribució de facultats legislatives en els termes de l’art. 150.1 CE. Les propostes que tenen per objecte les matèries a que es refereix l’art. 150.2 CE han de ser aprovades, en votació final, per majoria absoluta del Ple del Parlament (art. 154.3 RPC).