TEMARI

TEMA III: EL PARLAMENT DE CATALUNYA

1. Síntesi del tema

2. El Parlament i el sistema parlamentari a Catalunya

2.3. El Parlament.

2.3.3. L’estatut jurídic dels membres del Parlament

2.3.3.1 Els requisits per a ser membre del Parlament. Les causes d’inelegibilitat i d’incompatibilitat.

Per adquirir la condició de membre del Parlament de Catalunya cal haver estat elegit en el corresponent procés electoral, i per poder ser inclòs en una llista electoral s’exigeixen dos requisits: gaudir de la condició política de català -art. 56.3 EAC- (condició que ja hem analitzat al Mòdul 1) i no incórrer en cap causa d’inelegibilitat.

La inelegibilitat és un impediment jurídic per a ser subjecte passiu de la relació electoral, per a ser elegit. Les causes d’inelegibilitats són circumstàncies que poden evitar-se lliurement o voluntàriament abans del procés electoral i que impedeixen l’exercici del sufragi passiu –ser elegibles- a determinades persones, normalment per raó de la funció pública que exerceixen llevat que, amb caràcter previ, renunciïn al càrrec declarat incompatible. Així, la ratio de les causes d’inelegibilitat radica en el desig d’evitar que alguns candidats puguin utilitzar en profit propi (i amb la consegüent discriminació per als altres) l’ascendent o capacitat d’influència sobre l’electorat que es deriva de la possessió de determinats càrrecs o situacions. Impedint que determinades persones puguin concórrer com a subjecte passiu a la relació electoral es pretén evitar que pels càrrecs o posicions que ocupen apareguin en situacions d’avantatge en les campanyes electorals o puguin constrènyer determinats grups electorals . En canvi, per a la Generalitat d’abans de 1714 hi havia detallades unes inelegibilitats que tendien més aviat a preservar la independència respecte d’altres poders (rei, inquisició, església) i la netedat del procés de designació. Així, segons Víctor Ferro, eren inhàbils per regir els oficis de diputat i oïdor de la Generalitat els oficials del rei i els del Sant Ofici (cessava ipso facto el membre de la Generalitat que ho esdevenia mentre es trobava en exercici, i els oficials reials o de l’Inquisició que volguessin concórrer a l’extracció havien de renunciar llurs càrrecs sis mesos abans); eren igualment inhàbils els deutors de la Generalitat per qualsevol concepte, els arrendataris dels drets del General i els qui haguessin obtingut inhibicions de dubtes eclesiàstics contra la jurisdicció del General; finalment no podien formar part simultàniament de la Generalitat, pare i fill, sogre i gendre, germans, cunyats, oncle i nebot ni cosins germans .

En definitiva, amb la majoria de regulacions tradicionalment establertes es busca un mínim d’igualtat formal entre els candidats a l’hora de les eleccions. Ara bé, en la societat actual de principis del segle XXI aquest tipus d’inelegibilitats centrades sobretot en el sector públic –que són les que regeixen a Catalunya- han perdut part de la seva eficàcia real perquè no recullen alguns càrrecs o situacions de poder que en aquests moments permeten detentar posicions realment preeminents des de les que més es poden menyscabar el sentit de la igualtat material. Així, per exemple, sembla evident que avui en dia pot tenir més avantatge electoral, ascendent o capacitat d’influència el propietari d’un gran mitjà de comunicació que no pas un militar professional o un policia en actiu (que és un dels supòsits que preveuen l’art. 6 de la LOREG i l’art. 11.1.g de la LPPCE). D’altra banda, si del que es tracta és de garantir la llibertat de l’elector i impossibilitar que cap candidat no gaudeixi de més avantatges que un altre, sembla que aquesta situació quedaria més ben assegurada si les inelegibilitats es referissin, com a d’altres països, als qui exerceixen els càrrecs corresponents en un moment relativament distant –per exemple sis mesos o un any- de la convocatòria electoral. Però per ara, tampoc no és una previsió que es contempli normativament a Catalunya.

Actualment, de la regulació de les inelegibilitats vigents a Catalunya se’n poden destacar els següents elements. En la mesura que la determinació de causes d’inelegibilitat afecta l’exercici del dret de participació en els afers públics de l’art. 23 CE, el seu establiment s’ha de fer mitjançant llei (art. 53 CE). La manca d’una llei electoral de Catalunya ha comportat que la Llei 3/82 inclogui alguns preceptes propis del règim electoral com ara les causes d’inelegibilitat. Així, a més de les causes d’inelegibilitat generals que actuen en qualsevol tipus d’elecció i que trobem a l’art. 6 de la LOREG, i de les previstes per als Presidents i membres dels Consells de Govern de les CCAA als articles 154.2 (pel Congrés de Diputats) i 210 bis (pel Parlament Europeu) d’aquesta mateixa llei, hi ha les específiques per al Parlament de Catalunya que estableix l’art. 11 de la Llei 3/82 (únic article encara vigent després de l’entrada en vigor de la Llei 13/2008). En aquesta llei s’estableixen unes causes d’inelegibilitat que són també d’incompatibilitat i se n’afegeixen d’altres que són només d’inelegibilitat:
“Són afectats per causa d’inelegibilitat i d’incompatibilitat: a) els membres del Tribunal Constitucional, b) el Defensor del Poble i el Síndic de Greuges, c) els membres de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, d) els membres del Consell Consultiu de la Generalitat, e) els magistrats, els jutges i els fiscals en actiu, f) els membres de les juntes electorals, g) els militars professionals i els membres de les forces i cossos de seguretat i policia en actiu. Són afectats per causa d’inelegibilitat: a) els alts càrrecs de l’Administració de l’Estat que determini la Llei, amb excepció dels membres del Govern, b) els alts càrrecs de l’Administració de la Generalitat que determini la Llei, amb excepció del President de la Generalitat i dels membres del Govern, c) els càrrecs directius de les entitats autònomes i empreses públiques de la Generalitat o de l’Estat” (art. 11.1 i 2 LPPCEG).

Es recull així un criteri de diferenciació fonamental que, en canvi, no trobem en la legislació estatal, on s’assimila la incompatibilitat amb la inelegibilitat. “La diferenciació és important, ja que les causes d’inelegibilitat tenen el seu fonament en la voluntat de crear igualtat jurídica entre els diversos candidats, mentre que, en canvi, la incompatibilitat es basa en la necessitat d’independitzar l’elegit d’altres interessos i dotar-lo de plena dedicació a la funció de representació, és a dir, que la primera causa opera abans de l’elecció i, en canvi, la segona opera durant tot el mandat de l’electe. Sense negar que alguna causa d’inelegibilitat sigui també d’incompatibilitat, sembla excessiu assimilar ambdues situacions” .

Les incompatibilitats dels parlamentaris són el conjunt de càrrecs o situacions jurídiques que no pot ostentar durant l’exercici del seu mandat. La regulació en matèria d’incompatibilitats aplicable als membres del Parlament de Catalunya està formada per un conjunt força dispers de disposicions legals: des de la mateixa Constitució espanyola (que impedeix que es pugui ser alhora membre del Congrés i d’un Parlament autonòmic, art.67.1), fins el Decret legislatiu 2/2002 pel qual s’aprova el text refós de la llei 4/1985, de l’Estatut de l’Empresa pública catalana (que declara incompatibles els parlamentaris amb el càrrec de membres dels consells d’administració i amb l’exercici de funcions de directors en organismes autònoms de caràcter comercial, industrial o financer, en empreses de la Generalitat i en societats civils o mercantils vinculades a la Generalitat, arts. 18,33 i 35.7) o la Llei 13/2005, del règim d’incompatibilitats dels alts càrrecs al servei de la Generalitat (que estableix que tots aquests alts càrrecs excepte el president de la Generalitat i els consellers no poden compatibilitzar el càrrec amb el de membre del Parlament). La declaració de compatibilitat o incompatibilitat dels parlamentaris li correspon dur-la a terme al Ple del Parlament, a proposta de la Comissió de l’Estatut dels diputats (art. 11 RPC), i aquest efectes els diputats han de presentar al Parlament les declaracions d’activitat i béns (especificant les activitats professionals, laborals o empresarials que exerceixin i els càrrecs públics que ocupin, i una declaració de béns que ha de detallar el seu patrimoni, art. 12.1 RPC).