2.3.3.3. La prohibició del
mandat imperatiu
Els membres del Parlament tenen
un mandat representatiu, la qual cosa permet, tal
com hem vist, fer present el poble a la Generalitat.
Els parlamentaris representen tot el poble i no als
electors que els han elegit, cada parlamentari
representa l’interès general i no els interessos
particulars dels electors de la seva circumscripció.
Per tal que pugui complir amb llibertat amb la
funció que té encomanada, el parlamentari, un cop
elegit, s’independitza dels seus electors, que no
poden revocar-lo ni donar-li instruccions: el mandat
és lliure. De manera paral•lela al que fa la
Constitució amb els membres de les Corts Generals (art.
67.2 CE), l’Estatut assegura la independència dels
membres del Parlament en la seves deliberacions i
vots i en conseqüència els deslliga de qualsevol
mandat de tipus imperatiu, que els obligaria a
seguir l’opinió d’una part dels seus representants:
“els diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu”
(art. 57.3 EAC). La concepció del mandat,
originàriament estructurada des de la relació entre
el parlamentari i els electors, ha adquirit més
complexitat per la decisiva intervenció dels partits
polítics en la relació representativa. Ja hem vist
que els partits polítics pràcticament monopolitzen
la selecció de candidats, la confecció de llistes,
la campanya electoral i, mitjançant el grup
parlamentari, l’activitat dels diputats. En una
democràcia com l’actual, una democràcia de partits,
la prohibició del mandat imperatiu no ha perdut la
seva funcionalitat sinó que l’ha ampliat: no és
només garantia de llibertat i permanència en el
càrrec enfront els electors sinó principalment
enfront el partit polític i el grup parlamentari. En
aquest segon vessant, la prohibició del mandat
imperatiu és una garantia de la llibertat de
consciència del parlamentari i del dret a mantenir-se
en el càrrec malgrat que abandoni el partit o en
sigui expulsat. Davant la preeminència dels partits
i la consegüent disciplina de vot que a la pràctica
lliga els parlamentari amb els partits, la
prohibició del mandat imperatiu ha esdevingut una
garantia que tracta de donar una certa autonomia al
parlamentari pera poder defensar les seves idees, i
per a poder interpretar l’interès general lliurement
i no com li indica el partit. La disciplina de vot
que puguin assumir els parlamentaris només és
admissible en la mesura en que voluntàriament sigui
acceptada per ells. Els partits polítics no poden
revocar el mandat d’un parlamentari perquè,
jurídicament, la renúncia depèn únicament i
exclusivament de la lliure voluntat del parlamentari
i segons el Tribunal Constitucional aquest és un
aspecte més del dret fonamental a l’exercici de
càrrecs públics (art. 23.2 CE). Però aquesta
doctrina ha estat criticada en alguns àmbits
jurídics i polítics perquè hi han vist un estímul al
“transfuguisme” (canvi de partit o de grup
parlamentari), sovint a canvi de l’obtenció de
beneficis personals.