TEMARI

TEMA III: EL PARLAMENT DE CATALUNYA

1. Síntesi del tema

2. El Parlament i el sistema parlamentari a Catalunya

2.3. El Parlament.

2.3.3. L’estatut jurídic dels membres del Parlament

2.3.3.3. La prohibició del mandat imperatiu

Els membres del Parlament tenen un mandat representatiu, la qual cosa permet, tal com hem vist, fer present el poble a la Generalitat. Els parlamentaris representen tot el poble i no als electors que els han elegit, cada parlamentari representa l’interès general i no els interessos particulars dels electors de la seva circumscripció. Per tal que pugui complir amb llibertat amb la funció que té encomanada, el parlamentari, un cop elegit, s’independitza dels seus electors, que no poden revocar-lo ni donar-li instruccions: el mandat és lliure. De manera paral•lela al que fa la Constitució amb els membres de les Corts Generals (art. 67.2 CE), l’Estatut assegura la independència dels membres del Parlament en la seves deliberacions i vots i en conseqüència els deslliga de qualsevol mandat de tipus imperatiu, que els obligaria a seguir l’opinió d’una part dels seus representants: “els diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu” (art. 57.3 EAC). La concepció del mandat, originàriament estructurada des de la relació entre el parlamentari i els electors, ha adquirit més complexitat per la decisiva intervenció dels partits polítics en la relació representativa. Ja hem vist que els partits polítics pràcticament monopolitzen la selecció de candidats, la confecció de llistes, la campanya electoral i, mitjançant el grup parlamentari, l’activitat dels diputats. En una democràcia com l’actual, una democràcia de partits, la prohibició del mandat imperatiu no ha perdut la seva funcionalitat sinó que l’ha ampliat: no és només garantia de llibertat i permanència en el càrrec enfront els electors sinó principalment enfront el partit polític i el grup parlamentari. En aquest segon vessant, la prohibició del mandat imperatiu és una garantia de la llibertat de consciència del parlamentari i del dret a mantenir-se en el càrrec malgrat que abandoni el partit o en sigui expulsat. Davant la preeminència dels partits i la consegüent disciplina de vot que a la pràctica lliga els parlamentari amb els partits, la prohibició del mandat imperatiu ha esdevingut una garantia que tracta de donar una certa autonomia al parlamentari pera poder defensar les seves idees, i per a poder interpretar l’interès general lliurement i no com li indica el partit. La disciplina de vot que puguin assumir els parlamentaris només és admissible en la mesura en que voluntàriament sigui acceptada per ells. Els partits polítics no poden revocar el mandat d’un parlamentari perquè, jurídicament, la renúncia depèn únicament i exclusivament de la lliure voluntat del parlamentari i segons el Tribunal Constitucional aquest és un aspecte més del dret fonamental a l’exercici de càrrecs públics (art. 23.2 CE). Però aquesta doctrina ha estat criticada en alguns àmbits jurídics i polítics perquè hi han vist un estímul al “transfuguisme” (canvi de partit o de grup parlamentari), sovint a canvi de l’obtenció de beneficis personals.