TEMARI

TEMA III: EL PARLAMENT DE CATALUNYA

1. Síntesi del tema

2. El Parlament i el sistema parlamentari a Catalunya

2.3. El Parlament.

2.3.3. L’estatut jurídic dels membres del Parlament

2.3.3.4. Les prerrogatives parlamentàries: la inviolabilitat, la immunitat parcial i el fur jurisdiccional

Històricament l’autonomia dels parlaments s’ha intentat garantir amb un conjunt de prerrogatives dels diputats per assegurar la independència i la llibertat del Parlament davant la resta dels poders de l’Estat (inicialment, contra les intromissions de la Corona). L’EAC recull tres garanties dels membres del Parlament, la inviolabilitat, la immunitat parcial i el fur jurisdiccional, que no s’han d’entendre com a privilegis personals sinó com a prerrogatives que tenen com a finalitat garantir l’autonomia i llibertat del Parlament, assegurant que la formació de la voluntat de la Cambra, les seves deliberacions i acords es podran realitzar i adoptar amb absoluta llibertat. No són, per tant, prioritàriament, drets personals sinó garanties funcionals que se’ls reconeix com a membres del Parlament. I per això són irrenunciables per als parlamentaris.

• La inviolabilitat:
  L’art. 57.1 EAC estableix que els membres de Parlament són inviolables pels vots i opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec. La inviolabilitat, doncs, impedeix que s’insti contra el parlamentari qualsevol procediment sancionador que tingui com a causa les opinions o els vots manifestats en l’exercici de la seva funció (STC 30/1986, entre moltes d’altres). La inviolabilitat és una garantia absoluta: comporta una absoluta sostracció a qualsevol acció judicial (especialment penal però també civil, STC 30/1997), obliga els òrgans jurisdiccionals a declarar la inadmissió a limine de qualsevol demanda fonamentada en les declaracions d’un parlamentari fetes en un acte parlamentari. Els seus efectes temporals són indefinits, en el sentit que el procediment sancionador no podrà ser incoat ni fins i tot quan el parlamentari hagi deixar de ser-ho (sempre que la causa del procediment fos la seva activitat parlamentària. Així ho concreta l’art. 14 RPC quan estableix que la inviolabilitat opera “fins i tot després d’haver finit el mandat”. Però l’àmbit de protecció cobreix només les opinions i els vots manifestats en actes parlamentaris, és a dir, en qualsevol de les articulacions organitzatives del Parlament o, excepcionalment, en actes exteriors al Parlament que siguin reproducció literal d’un acte parlamentari (vegeu per exemple la STC 243/1988). No inclou per tant les rodes de premsa en seu parlamentària ni tampoc les opinions manifestades en un míting en campanya electoral. En definitiva, la inviolabilitat reforça al màxim la llibertat d’expressió i “s’orienta vers la preservació d’un àmbit qualificat de llibertat en la crítica i en la decisió, sense la qual l’exercici de la funció parlamentària podria ser mediatitzat i, per això, frustrat el procés de lliure formació de la voluntat de l’òrgan” (STC 51/1985).
   

• La immunitat parcial:
  La immunitat és una prerrogativa formal, un requisit o condició de procedibilitat, que protegeix la llibertat personal dels parlamentaris contra detencions i, quan és plena, contra processos judicials que puguin desembocar en privació de llibertat per motivacions polítiques. El seu origen era la desconfiança en el poder executiu o judicial predemocràtics, però és una prerrogativa que, tot i ser molt criticada, pot continuar tenint utilitat en l’actualitat, perquè la immunitat no impedeix els processos penals sinó que només intenta impedir que aquests tinguin un caràcter polític.
  La immunitat ja era una prerrogativa reconeguda a l’Edat Mitjana per als membres de la Generalitat de Catalunya, encara que no tan explícitament regulada com, per exemple, a Castella. Segons Víctor Ferro, a partir de 1481 el Rei reforçà la protecció general que l’usatge Auctoritate et rogatu oferia als que es dirigien a la Cort, hi assistien o en tornaven, amb una crida especial. Si bé és cert que llevat d’aquesta protecció no es desenvolupà a Catalunya una reglamentació expressa de la immunitat parlamentària, sembla que aquesta s’aplicava sense discussió. Per als membres de la Generalitat, el reconeixement exprés del que podríem considerar una prerrogativa d’immunitat (civil i criminal) i inviolabilitat arribà el 1706. En la Cort celebrada als catalans per Carles d’Àustria el 1705-1706 s’aprovà una important constitució (la 64), en virtut de la qual “es prohibia a tots els oficials reials fer inquisicions o processos contra els integrants de la Diputació del General i de les reunions que aquesta convocava, els individus del braç militar, els administradors i membres del consell de municipis reials i de barons i contra els advocats, secretaris, notaris i altres oficials d’aquests consistoris, tant durant l’exercici de llur ofici com després, per raó d’assumptes i vots que s’hi haguessin tractat o expressat, o obligar-los o testificar contra algú per aquests motius. Si no s’hi parlava del Braços en corts, era segurament perquè des de feia temps ja se'ls aplicava sense discussió aquesta norma” (V. Ferro: El Dret Públic català..., ob. cit., pàg. 208).
  L’art. 71.2 CE protegeix el parlamentaris estatals de les detencions (o de qualsevol altra forma de privació de llibertat) i de la iniciació de processos penals; això suposa que només es pot detenir un diputat o senador en cas de delicte flagrant i que només es pot mantenir la detenció o bé processar-lo si hi ha una autorització de la Cambra respectiva mitjançant el denominat suplicatori. En el cas català, (art. 57 EAC i art. 15 RPC), aquesta intervenció prèvia de la Cambra no existeix (malgrat que en la proposta d’Estatut aprovada inicialment pel Parlament sí que h figurava) i el sistema de semi-immunitat o immunitat parcial només suposa que els membres del Parlament “durant llur mandat gaudeixen d’immunitat amb l’efecte concret que no poden ser detinguts sinó és en cas de delicte flagrant” (art.57.1 in fine EAC).
  Cal coincidir amb I. Folchi en què “la inexistència d’una coincidència total entre l’àmbit competencial del Parlaments autonòmics i els de les Corts Generals no constitueix un obstacle per a la plena equiparació dels membres de les diferents Cambres, com no ho ha constituït a la República Federal d’Alemanya, en què les constitucions dels Länder configuren per als membres dels seus respectius Landtags un status idèntic a l’establert en la Llei Fonamental de Bonn per als diputats del Bundestag. En aquest sentit, la connexió de les prerrogatives amb l’exercici de la funció parlamentària justifica suficientment l’adopció d’un sistema basat en la total equiparació, atès que el lliure desenvolupament de la dita funció ha de constituir un interès fonamental de l’ordenament jurídic, en el qual s’integren amb igualtat les normes aprovades per les Corts Generals i les aprovades per les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes”; ampliant aquest raonament, Folchi considera que “la regulació establerta estatutàriament atribueix als diputats autonòmics un status desigual respecte al constitucionalment vigent per als membres de les Corts Generals, solució que no es deriva necessàriament de la Constitució i que no es correspon tampoc a l’adoptada en els països d’estructura federal, com és el cas de la República Federal d’Alemanya. A diferència del sistema italià, on per imperatiu constitucional existeixen importants discrepàncies entre l’statuts dels diputats de la Cambra estatal i els membres de les Assemblees regionals, a Alemanya les Constitucions dels Länder configuren per als seus respectius Parlaments un status equiparat al previst per als diputats del Bundestag en els articles 38 i 46 a 48 de la Llei Fonamental de Bonn. Concretament, pel que fa a la immunitat, d’acord amb les normes constitucionals vigents a cadascun del Länder, la detenció d’un diputat o l’aplicació de mesures restrictives a la seva llibertat personal requereix l’autorització prèvia de l’Assemblea a què pertany, llevat que sigui detingut en el moment de la comissió del fet delictiu o, a més tardar, en el decurs del dia següent. D’aquesta forma, el Landtag respectiu esdevé el garant de l’efectivitat de les prerrogatives parlamentàries en requerir-se la seva autorització per a procedir contra els seus membres” .
   

• El fur jurisdiccional:
  Aquesta és un prerrogativa de caràcter processal penal que estableix una excepció al principi d’igualtat davant la llei de tots els ciutadans en atorgar expressament als parlamentaris un fur especial. A l’ordenament jurídic espanyol s’anomena fur al dret (i al deure) que tenen determinades persones de ser jutjades per un tribunal diferent (generalment superior) al que els correspondria si s’apliquessin les regles ordinàries.
  L’EAC estableix una estranya i inusual regla d’afurament, que no atén només a la condició personal dels parlamentaris sinó que afegeix un element geogràfic que, generalment, acostuma a ser criteri definidor d’un altre tipus de competència, la territorial entre òrgans d’igual classe. L’art. 57.2 EAC estableix un fur judicial que consisteix en què “en les causes contra els diputats, és competent el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem”. Aquesta prerrogativa es pretén d’una banda donar una especial protecció al parlamentari atesa l’alta qualificació de l’òrgan encarregat de jutjar-lo, però d’altra banda també es busca que l’òrgan que jutja els parlamentaris gaudeixi de les més altes cotes d’independència, imparcialitat i qualificació jurídica. Tanmateix, el fur especial té un efecte negatiu per als afectats (i per tots aquells que sense ser diputats estan encausats en el mateix procés): els hi nega el dret a la doble instància i per tant el dret a la revisió de la sentència per un altre tribunal. D’altra banda, tot i que la literalitat de l’Estatut no ho deixa clar, la doctrina que s’hi ha pronunciat considera que l’afurament és aplicable tant als actes que hagin de ser qualificats com a delictes com els que mereixin ser qualificats de faltes.

Dues reflexions:

1. Tal i com està actualment el fur especial no pretén evitar –ni evita- la interposició de querelles insidioses (a diferència del que succeeix en canvi a països del nostre entorn com França o Itàlia, on el procediment previst sí que inclou alguns filtres a la interposició de querelles faccioses).

2. Cal remarcar que el lloc de comissió d’un delicte –lluny de ser una qüestió tothora diàfana- ha presentat des de sempre alguns aspectes problemàtics, però amb el desenvolupament de les noves tecnologies ha augmentat encara més la casuística que pertoca resoldre als processalistes. Són modalitats de delicte en què és difícil determinar la consumació: els delictes de risc, a distància –l’activitat delictiva i el resultat es produeixen e llocs diferents- continuats, temptativa de delicte, delictes d’omissió, etc. L’art. 15 LeCrim estableix criteris subsidiaris per quan no consti el lloc en que s’hagi comès una falta o un delicte, i als articles 16 a 18 d’aquesta mateixa llei defineixen què es considera delictes connexos i els criteris per determinar a qui correspon la competència per jutjar-los. En qualsevol cas, si el fet delictiu es situa locativament -de forma indubtable- dins o fora de l’àmbit territorial de Catalunya queda clar quin és l’òrgan judicial idoni, però si això no succeeix, d’aquesta peculiar forma de construir una norma competencial se’n deriven alguns interrogants de no fàcil resposta.