TEMARI

TEMA III: EL PARLAMENT DE CATALUNYA

1. Síntesi del tema

2. El Parlament i el sistema parlamentari a Catalunya

2.3. El Parlament.

2.3.5. L’organització del Parlament

En virtut de la seva autonomia, el Parlament de Catalunya es regeix pel seu Reglament, que estableix l’organització dels òrgans a través dels quals actua. Els principals òrgans dels que s’ha dotat són els següents:

• El Ple (arts.59.3 EAC i 63 i 64 RPC): Tots els diputats reunits reglamentàriament en sessió constitueixen el Ple del Parlament. El Ple és l’òrgan suprem de la cambra, on es debaten en última i definitiva instància les qüestions que segons l’Estatut són competència del Parlament de Catalunya; és doncs la imatge simbòlica del Parlament i el seu òrgan essencial de debat i decisió. Per a poder adoptar acords vàlidament, el Ple ha de comptar amb l’assistència de la majoria absoluta dels diputats i trobar-se reunit a la seu del Parlament ( o en altres indrets, si així ho acorda la Mesa i la Junta de Portaveus). El Ple és convocat (i desconvocat, si s’escau) pel president o presidenta del Parlament, a iniciativa pròpia o a sol•licitud almenys de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del Parlament. La convocatòria ha de fixar l’ordre del dia de la reunió. En les sessions del Ple els membres del Parlament seuen sempre al mateix lloc, agrupats segons el grup parlamentari al qual pertanyen (segons acord de la Mesa i de la Junta de Portaveus). El president o presidenta de la Generalitat i els membres del Govern, o consellers, tenen destinat un banc especial al Saló de Sessions. Tots els membres del Govern poden assistir-hi i intervenir-hi encara que no siguin diputats.

• La Diputació Permanent (arts. 59.4 EAC i 65-67 RPC): vetlla pels poders del Parlament en tres situacions: quan aquest no és reunit en els períodes entre sessions, quan ha finit el mandat parlamentari o quan ha estat dissolt. En aquests dos últims casos, el mandat dels diputats que integren la Diputació Permanent es prorroga fins a la constitució del nou Parlament. Un cop expirat el mandat parlamentari o un cop dissolt el Parlament, la Diputació Permanent té exclusivament les funcions que especifica l’art. 66.2 RPC (tot i que per llei se’n poden afegir):
  a) Entendre en tot el que fa referència a la inviolabilitat parlamentària. b) Conèixer la delegació temporal de les funcions executives del president o presidenta de la Generalitat en un dels membres del Govern. c) Acordar la compareixença del Govern per a informar sobre les actuacions d’aquest en relació amb fets d’importància especial succeïts després de la dissolució del Parlament. d) Exercir el control dels decrets llei i de la legislació delegada. e) Autoritzar, a petició del Govern, per la majoria absoluta dels seus membres, suplements de crèdit o crèdits extraordinaris, per raó d’urgència i de necessitat justificada, si ho exigeix la conservació de l’ordre, una calamitat pública o una necessitat financera urgent d’una altra naturalesa. f) Exercir les facultats parlamentàries en matèria de constitucionalitat i conflictes de competència. g) Tramitar les propostes de resolució presentades en relació amb fets d’importància especial succeïts després de la dissolució del Parlament, o un cop expirat el mandat parlamentari, en els termes dels articles 145 i 146, en allò que hi sigui aplicable.
  Es compon de vint-i-tres membres, designats pels grups parlamentaris en proporció al seu nombre de components, i és presidida pel president o presidenta del Parlament. La Diputació Permanent, un cop constituït el Parlament de la nova legislatura, ha de donar-li compte de les decisions que ha pres. Com a novetat del RPC del 2005, el govern hi ha de comparèixer i la pot aprovar resolucions.

• Les Comissions (arts. 59.3 EAC i 39-61 RPC): el Parlament funciona en ple o en comissions, que són grups reduïts de diputats que reprodueixen proporcionalment la distribució de grups parlamentaris del Ple i s’especialitzen en alguna de les matèries de què tracta la cambra. S’hi porta a terme gran part del treball parlamentari. La seva funció principal és preparar els treballs per a la seva posterior discussió al Ple. El RPC del 2005 va introduir canvis significatius en la tipologia i en els mecanismes de constitució de les comissions del parlament. Actualment, les comissions que constitueix el Parlament poden ser legislatives o específiques, substituint l’anterior classificació de comissions (permanents legislatives i permanents no legislatives). Són comissions legislatives les que crea el Ple de la cambra amb aquest caràcter, i la Comissió de Reglament (que elabora i reforma el Reglament del Parlament).
  El Ple del Parlament, dins la setmana següent a la investidura del president o presidenta de la Generalitat, acorda per majoria absoluta, a proposta de la Mesa i de la Junta de Portaveus, el nombre i l’àmbit de les comissions legislatives. Posteriorment, d’acord amb els mateixos requisits, el Ple també pot acordar la creació d’altres comissions legislatives o bé dissoldre les que ja hi ha creades.
  Les comissions legislatives preparen la discussió en el Ple dels projectes i les proposicions de llei que els corresponen per raó de la matèria. També poden actuar en seu legislativa plena (art. 39.3 RPC). S’hi adrecen els membres del Govern de la Generalitat, o consellers, per informar de la seva gestió. Poden aprovar resolucions i cridar els consellers respectius per fer-ne el control polític i fiscalitzar-ne l’actuació administrativa. Les ponències són òrgans constituïts en el si de les comissions legislatives amb l’única funció de preparar el treball legislatiu de la comissió mitjançant l’elaboració d’un informe sobre un projecte o una proposició de llei amb les esmenes que s’hi hagin presentat (art. 109 RPC).
  Són comissions específiques les que tenen una funció concreta o bé la comesa de relacionar-se amb institucions o entitats públiques determinades. N’hi ha de tres tipus: les creades pel Reglament (la Comissió de l’Estatut dels Diputats, la de Matèries Secretes i Reservades i la de Peticions), les creades per llei (com la del Síndic de Greuges o la de la Sindicatura de Comptes) i les creades pel Ple (que poden ser de seguiment, d’estudi o d’investigació). Les comissions d’estudi, d’investigació i de seguiment analitzen afers que afecten la societat, investiguen els afers d’interès públic que siguin competència de la Generalitat i controlen específicament determinades actuacions i polítiques públiques del Govern.

• El President o Presidenta del Parlament (art. 59.1 EAC i 29.2, 31 i 35 RPC): té la representació de la cambra, estableix i manté l’ordre de les discussions i del debat, d’acord amb el Reglament, i vetlla per mantenir l’ordre dins el Parlament. En casos de vacant, absència o impediment, el president o presidenta és substituït pels vice-presidents per ordre consecutiu.

• La Mesa del Parlament (arts. 59.1 EAC i 29 a 38 RPC): en la seva actuació el President o Presidenta està assistit per la Mesa, que és l’òrgan rector col•legiat de la cambra; és compost d’una presidència, dues vice-presidències i quatre secretaries, càrrecs elegits, en votacions separades, pel Ple del Parlament, en el marc de la sessió constitutiva que obre la legislatura. Les funcions més importants de la Mesa són: ordenar el treball parlamentari, interpretar el Reglament i dirigir els serveis del Parlament. Els vice-presidents substitueixen en casos de vacant, absència o impediment, el president o presidenta (amb els mateixos drets, deures i atribucions), i porten a terme qualsevol altra funció que els encomani (art. 32 RPC). Els secretaris supervisen i autoritzen les actes de les sessions plenàries, de la Mesa i de la Junta de Portaveus; assisteixen el president o presidenta durant les sessions per assegurar l’ordre en els debats i la correcció en les votacions, i també hi col•laboren en els treballs de la cambra (art.33 RPC).
  Com a novetat del RPC el 2005, cal destacar que l’article 29 estableix que la Mesa s’ha de constituir en Mesa ampliada amb la incorporació d’un diputat més, designat per cada grup parlamentari que no hi tingui representació, per a l’exercici d’unes funcions determinades, que són les relacionades amb l’Administració parlamentaria i el pressupost del Parlament i que corresponien a la Comissió de Govern Interior, ara suprimida. A diferència de la Mesa del Parlament que adopta les decisions per majoria, la Mesa ampliada les adopta mitjançant vot ponderat.

• La Junta de Portaveus (art. 59.2 EAC i 27 i 28 del RPC, entre molts d’altres articles del Reglament parlamentari que estableixen supòsits en què la Mesa l’ha d’escoltar abans de prendre decisions o les ha de prendre amb el seu acord): està formada pels portaveus de cada grup parlamentari, juntament amb el president o presidenta del Parlament, un o una dels secretaris i el secretari o secretària general, o el lletrat o lletrada que eventualment el substitueixi. També hi poden prendre part la resta dels membres de la Mesa, una persona en representació del Govern i, acompanyant el portaveu o la portaveu o qui el substitueix, un membre més per cada grup parlamentari. En les tasques de direcció del parlament, la Junta de Portaveus ha anat prenent cada cop més rellevància, fins al punt que s’ha convertit en un òrgan fonamental en la majoria d’actuacions parlamentàries. Les seves funcions més importants són establir els criteris que contribueixen a ordenar i a facilitar les tasques i els debats del Parlament i decidir la comissió competent per a estudiar els projectes i les proposicions de llei o per a tramitar les diverses iniciatives. Els acords de la Junta de Portaveus s’adopten per vot ponderat, és dir, cada portaveu té tants vots com escons al Parlament té el seu grup parlamentari (art.27.2 RPC).

• Els grups parlamentaris (arts. 59 a 62 i 223.1.e EAC, i arts 19 a 25 RPC, entre molts d’altres del Reglament parlamentari que especifiquen les seves molt importants i nombroses funcions i atribucions): es podrien considerar com la traducció parlamentària del partit polític o de la coalició electoral i tenen la funció de convertir el programa polític d’aquests en iniciatives parlamentàries i en programa de govern. Actualment, els grups parlamentaris són els veritables protagonistes de la vida parlamentària; els parlaments actuals són sobretot parlaments de grups i en quasi tots els procediments previstos pels Reglaments contemplen el debat parlamentari com un debat entre grups. Al Parlament de Catalunya, per a formar grup parlamentari, cal un mínim de cinc membres, que han de ser d’un mateix partit o d’una mateixa coalició electoral, encara que hagin estat elegits per circumscripcions electorals diferents; només es pot constituir un grup parlamentari per coalició o partit. Si es dóna el cas, els diputats que quedin sense adscriure’s en cap grup de partit o coalició electoral integren el Grup Mixt.
  Els diputats que abandonin el seu grup o en siguin expulsats passen a tenir la condició de membres no adscrits durant tota la legislatura, llevat que retornin al grup parlamentari d’origen, amb el consentiment previ del portaveu corresponent. Això no obstant, en el cas d’expulsió del grup parlamentari de tots els diputats d’una formació política integrats en el si d’una coalició o federació, els diputats afectats han de passar al Grup Mixt. Com a novetat, el RPC del 2005 estableix (de manera paral•lela al que preveu l’art. 27 del Reglament del Congrés dels diputats) que si un grup parlamentari passa a tenir menys de la meitat dels membres exigits per a la constitució resta automàticament dissolt i els seus membres s’han d’incorporar al Grup Mixt (art. 23 RPC).
  Cada grup designa una persona com a portaveu perquè el representi amb caràcter general. Els grups tenen despatxos i mitjans materials propis a l’edifici del Parlament per a acomplir les seves tasques, i també disposen d’assessorament tècnic al seu càrrec.

A més dels òrgans que preveu el Reglament del Parlament, la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la Presidència de la Generalitat i de Govern, ha regulat la figura de Cap de l’oposició, tot i que és una figura més pròpia dels sistemes tradicionalment bipartidistes com el de la Gran Bretanya i inusual en un sistema de partits com el català, de pluralisme moderat o limitat, que des de 1980 està integrat amb regularitat per 5 o 6 forces polítiques parlamentàries i que sempre ha tingut més d’un grup parlamentari a l’oposició. La Llei 13/2008 deroga el Decret 256/2004, del 13 d’abril, que havia regulat per primera vegada en l’àmbit català l’estatut del cap de l’oposició, i d’acord amb el que estableix la DT2a de l’esmentada Llei 13/2008, la figura de cap de l’oposició (mentre el Reglament del Parlament no en reguli la condició, l’estatut i les atribucions) se subjecta a la regulació següent:

1.  És cap de l’oposició el diputat o diputada que exerceix la presidència del grup parlamentari de l’oposició amb més escons al Parlament. L’empat a escons, si n’hi ha, es resol a favor del grup que hagi obtingut més vots a les eleccions.

2. El president o presidenta del Parlament declara la condició de cap de l’oposició per mitjà d’una resolució.

3. La condició de cap de l’oposició es perd per alguna de les causes següents:
   a) Per finiment de la legislatura. b) Per la pèrdua de la condició de diputat o diputada o la suspensió dels drets i deures parlamentaris. c) Per la pèrdua de la condició de president o presidenta del grup parlamentari.

4. Són atribucions del cap o la cap de l’oposició, sens perjudici de les que li corresponen com a diputat o diputada:
   a) Ésser consultat, a iniciativa del president o presidenta de la Generalitat, sobre els assumptes de més importància per a Catalunya. b) Proposar millores a l’acció de govern.

5. El cap o la cap de l’oposició, sens perjudici dels drets que li corresponen com a diputat o diputada, té els drets següents:
   a) Tenir el tractament d’honorable senyor o honorable senyora (com el tractament dels consellers). b) Ésser ordenat protocol•làriament en el lloc immediatament posterior als expresidents de la Generalitat. c) Percebre les retribucions que determini el Parlament amb càrrec al seu pressupost. d) Disposar dels mitjans humans i materials necessaris per a exercir les seves atribucions, dels quals mitjans l’ha de proveir el Parlament.