TEMARI

TEMA VI: LES FONTS DEL DRET A CATALUNYA

1. Síntesi del tema

2. Les fonts del dret a Catalunya

2.1 l’Estatut d’autonomia

2.1.1 L’Estatut d’autonomia dins el sistema de fonts

La naturalesa jurídica de l’Estatut d’autonomia n’estableix la seva posició suprema dins l’ordenament jurídic català. La Constitució espanyola, norma normarum de l’ordenament jurídic espanyol (art 9.1 CE) i per tant, també de l’ordenament jurídic català, permet a les comunitats autònomes l’elaboració d’un estatut com la norma institucional bàsica del territori de la comunitat i com a part integrant del seu ordenament jurídic (cap. III, títol VII CE).
La Constitució afirma que els estatuts d’autonomia són aprovats per lleis orgàniques(art.81 CE). La Constitució reconeix que la modificació d’un text estatutari es realitzarà només segons el procediment que aquests determinin i que finalment les Corts Generals n’aprovaran la modificació per llei orgànica (art. 147.3 i 152.2 CE). El titol VII de l’EAC vigent regula els procediments de reforma de l’Estatut català segons n’hagi de modificar les relacions amb l’Estat o no i fixa el vot favorable de les dues terceres parts del membres del Parlament perquè una iniciativa de reforma estatutària pugui tirar endavant.
La Constitució espanyola és una norma superior a l’Estatut d’autonomia de Catalunya i aquesta posició de jerarquia implica que l’Estatut no pot contradir la Constitució en cap dels seus preceptes; en el cas que això succeeixi ho determinarà el Tribunal Constitucional i prendrà les mesures oportunes per expulsar de l’ordenament jurídic el precepte o preceptes infractors (art 27.2 LOTC). Aquesta jerarquia també implica que l’Estatut català ha de ser interpretat d’acord amb els criteris i principis de la Constitució espanyola.
L’Estatut d’autonomia és jeràrquicament superior a les altres lleis autonòmiques. Tal i com expressa l’art 147 CE, l’Estatut és la norma institucional bàsica de la Comunitat autònoma per la qual cosa constitueix un marc de validesa formal i material de les lleis catalanes. L’Estatut d’autonomia regula les fonts del dret materials, és a dir, els òrgans amb potestat per a dictar normes jurídiques així com el procediment a seguir; i el contingut d’aquestes normes no pot contradir el contingut de l’Estatut català, el qual només pot ser modificat pel procediment que el seu propi text estableix i reconeix (art 152.2 CE i Títol VII EAC). Per tant, qualsevol norma contraria a l’Estatut i consegüentment a la Constitució és nul•la de ple dret.
La relació de l’Estatut d’autonomia amb les lleis estatals és més complexa. La doctrina tradicional és de l’opinió que aquesta relació es basa amb el principi de competència. Així doncs, l’Estatut té un àmbit delimitat d’actuació tal i com determina l’art 147.2 CE i tot allò que sobrepassi aquest marc pot ser regulat o modificat per una llei estatal, de la mateixa manera quan una llei estatal entra dins l’àmbit competencial de l’Estatut és nul•la en virtut d’aquest principi. No obstant això és molt difícil mantenir l’actuació d’aquest principi si tenim en compte la naturalesa jurídica de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i cal adoptar la perspectiva de mantenir una posició jeràrquica de l’Estatut en relació amb les lleis estatals. Cal tenir en compte, que cap llei estatal, sigui orgànica o ordinària, pot modificar l’Estatut d’autonomia. L’Estatut vigent només es pot modificar seguint els procediments dels articles 222 i 223 del seu text, els quals evidencien la rigidesa d’una reforma. Hem de tenir present també, que l’Estatut és la norma que determina l’àmbit competencial i que, juntament amb la Constitució, estableixen la titularitat d’una competència o una altra. I en última instància, la Constitució és l’únic paràmetre que pot enjudiciar la validesa i adequació constitucional d’un precepte estatutari perquè és l’única norma que pot establir-ne la seva inconstitucionalitat o conformitat constitucional. Finalment, la Constitució s’encarrega d’establir i configurar l’organització, funcionament i competències de l’estructura general de l’Estat i les lleis estatals no ho poden modificar, exceptuant el contingut de l’article 150 del text constitucional sobre les lleis marc, les lleis de delegació i les lleis d’harmonització de les Corts Generals.
Així doncs, no parlem d’una relació de competència entre l’Estatut i les lleis estatals sinó d’una posició de jerarquia de l’Estatut i un vincle exclusiu d’aquest amb la Constitució espanyola.