2.1.1 L’Estatut d’autonomia dins
el sistema de fonts
La naturalesa jurídica de l’Estatut
d’autonomia n’estableix la seva posició suprema dins
l’ordenament jurídic català. La Constitució espanyola,
norma normarum de l’ordenament jurídic espanyol (art 9.1
CE) i per tant, també de l’ordenament jurídic català,
permet a les comunitats autònomes l’elaboració d’un
estatut com la norma institucional bàsica del territori
de la comunitat i com a part integrant del seu
ordenament jurídic (cap. III, títol VII CE).
La Constitució afirma que els estatuts d’autonomia són
aprovats per lleis orgàniques(art.81 CE). La Constitució
reconeix que la modificació d’un text estatutari es
realitzarà només segons el procediment que aquests
determinin i que finalment les Corts Generals
n’aprovaran la modificació per llei orgànica (art. 147.3
i
152.2 CE). El titol VII de l’EAC vigent regula els
procediments de reforma de l’Estatut català segons
n’hagi de modificar les relacions amb l’Estat o no i
fixa el vot favorable de les dues terceres parts del
membres del Parlament perquè una iniciativa de reforma
estatutària pugui tirar endavant.
La Constitució espanyola és una norma superior a
l’Estatut d’autonomia de Catalunya i aquesta posició de
jerarquia implica que l’Estatut no pot contradir la
Constitució en cap dels seus preceptes; en el cas que
això succeeixi ho determinarà el Tribunal Constitucional
i prendrà les mesures oportunes per expulsar de
l’ordenament jurídic el precepte o preceptes infractors
(art 27.2 LOTC). Aquesta jerarquia també implica que
l’Estatut català ha de ser interpretat d’acord amb els
criteris i principis de la Constitució espanyola.
L’Estatut d’autonomia és jeràrquicament superior a les
altres lleis autonòmiques. Tal i com expressa l’art 147
CE, l’Estatut és la norma institucional bàsica de la
Comunitat autònoma per la qual cosa constitueix un marc
de validesa formal i material de les lleis catalanes.
L’Estatut d’autonomia regula les fonts del dret
materials, és a dir, els òrgans amb potestat per a
dictar normes jurídiques així com el procediment a
seguir; i el contingut d’aquestes normes no pot
contradir el contingut de l’Estatut català, el qual
només pot ser modificat pel procediment que el seu propi
text estableix i reconeix (art 152.2 CE i Títol VII EAC).
Per tant, qualsevol norma contraria a l’Estatut i
consegüentment a la Constitució és nul•la de ple dret.
La relació de l’Estatut d’autonomia amb les lleis
estatals és més complexa. La doctrina tradicional és de
l’opinió que aquesta relació es basa amb el principi de
competència. Així doncs, l’Estatut té un àmbit delimitat
d’actuació tal i com determina l’art
147.2 CE i tot allò
que sobrepassi aquest marc pot ser regulat o modificat
per una llei estatal, de la mateixa manera quan una llei
estatal entra dins l’àmbit competencial de l’Estatut és
nul•la en virtut d’aquest principi. No obstant això és
molt difícil mantenir l’actuació d’aquest principi si
tenim en compte la naturalesa jurídica de l’Estatut
d’autonomia de Catalunya i cal adoptar la perspectiva de
mantenir una posició jeràrquica de l’Estatut en relació
amb les lleis estatals. Cal tenir en compte, que cap
llei estatal, sigui orgànica o ordinària, pot modificar
l’Estatut d’autonomia. L’Estatut vigent només es pot
modificar seguint els procediments dels articles
222 i
223 del seu text, els quals evidencien la rigidesa d’una
reforma. Hem de tenir present també, que l’Estatut és la
norma que determina l’àmbit competencial i que,
juntament amb la Constitució, estableixen la titularitat
d’una competència o una altra. I en última instància, la
Constitució és l’únic paràmetre que pot enjudiciar la
validesa i adequació constitucional d’un precepte
estatutari perquè és l’única norma que pot establir-ne
la seva inconstitucionalitat o conformitat
constitucional. Finalment, la Constitució s’encarrega
d’establir i configurar l’organització, funcionament i
competències de l’estructura general de l’Estat i les
lleis estatals no ho poden modificar, exceptuant el
contingut de l’article 150 del text constitucional sobre
les lleis marc, les lleis de delegació i les lleis
d’harmonització de les Corts Generals.
Així doncs, no parlem d’una relació de competència entre
l’Estatut i les lleis estatals sinó d’una posició de
jerarquia de l’Estatut i un vincle exclusiu d’aquest amb
la Constitució espanyola.