TEMARI
TEMA VI: LES FONTS DEL DRET A CATALUNYA
1. Síntesi del tema
2. Les fonts del dret a Catalunya
2.5 El reglament autonòmic
La potestat reglamentària es el poder en virtut del qual el Govern i l’Administració dicta reglaments. Aquesta potestat té molta importància perquè el Govern i l’Administració participen de forma intensa en la creació de l’ordenament jurídic i es justifica davant la insuficiència de la llei com a instrument per a satisfer les necessitats col•lectives a causa de l’escassa celeritat de la seva tramitació i el caràcter altament tècnic d’algunes matèries.
Un reglament és una norma escrita dictada pel Govern i l’Administració dins l’exercici d’una potestat pròpia, de valor inferior a la llei.
El reglament autonòmic es caracteritza per:
integrar i innovar l’ordenament jurídic
consolidar-se amb la seva aplicació
És important no confondre el reglament amb un acte administratiu ja que d’una banda, la potestat reglamentària només correspon a determinats òrgans, mentre que els actes administratius poden ser dictats per tots els òrgans de l’Administració. Per altra banda, cal tenir present que els reglaments són susceptibles de derogació, modificació o substitució i un acte administratiu només es pot revocar dins de certs límits. Els reglaments il•legals són nuls de ple dret i un acte administratiu és, en principi, anul•lable. Aquesta distinció d’ambdues figures és exercida constantment per la jurisprudència del Tribunal Constitucional.
La llei i el reglament es relacionen mitjançant el principi de jerarquia a favor de la llei; i el reglament autonòmic troba un límit en les reserves de llei establertes per la Constitució i per les reserves de llei establertes en l’Estatut. Així doncs, en una comunitat autònoma el reglament només es pot desenvolupar en el marc de les competències exclusives de la comunitat i en el marc del desenvolupament legislatiu i execució de la legislació bàsica de l’Estat. L’article 112 EAC estableix que correspon a la Generalitat, en l’àmbit de les seves competències executives, la potestat reglamentària, que comprèn l’aprovació de disposicions per a l’execució de la normativa de l’Estat, i també la funció executiva, que en tot cas inclou la potestat d’organització de la seva pròpia administració i, en general, totes les funcions i activitats que l’ordenament jurídic atribueix a l’Administració pública.
La titularitat de la potestat reglamentària correspon al Govern que l’exerceix d’acord amb l’Estatut i les lleis, sempre que no sigui específicament atribuïda al president de la Generalitat o als consellers. També correspon al Govern adoptar les mesures reglamentaries requerides per a l’execució de tractats i dels convenis internacionals i per al compliment dels reglaments i de les directrius que se’n derivin, en allò que afecti les matèries de les quals la Generalitat en sigui competent.
Per la seva banda, els consellers poden dictar disposicions de caràcter organitzatiu i quan una disposició amb rang de llei els habiliti expressament poden dictar reglaments de caràcter general.La tipologia reglamentària es pot establir a partir de dos criteris: segons l’òrgan que dicta el reglament i segons el seu objecte.
en funció de l’òrgan que el dicta: adoptaran la forma de decret si procedeixen del Govern i d’ordre si son dictats pel conseller.
segons el seu objecte: d’una banda tenim els reglaments normatius o executius que despleguen directament i detalladament el contingut d’una llei i afecten, generalment, la posició jurídica dels ciutadans, emanen del Govern o bé dels seus consellers si han estat habilitats a aquest efecte. I de l’altra banda, trobem els reglaments organitzatius destinats a regular els instruments interns de l’Administració de la Generalitat i, poden ser aprovats, segons els supòsits, per decret del Govern o per ordre dels seus respectius consellers.
El control dels reglaments. Per aquells reglaments que infringeixin alguna norma de l’ordenament jurídic s’estableixen unes garanties jurisdiccional i unes garanties administratives.
les garanties jurisdiccionals son aquelles que inapliquen els reglaments il•legals o en declaren la seva nul•litat a través del recurs contenciós-adminsitratiu i del recurs davant el Tribunal Constitucional.
Inaplicació dels reglaments il•legals: la seva validesa pot posar-se en dubte i el jutge haurà de resoldre a través d’un anàlisis sobre si aquesta norma secundària s’adequa o no a la llei abans de decidir si és pertinent la seva aplicació en un litigi. La Llei orgànica del Poder Judicial (art. 6) proclama que els jutges i tribunals no aplicaran els reglaments o qualsevol disposició contraria a la Constitució, a la llei o al principi de jerarquia normativa.
El recurs contenciós-administratiu: hem de tenir present que la simple inaplicació del reglament il•legal no fa que desapareixi de l’ordenament jurídic, i és per això que s’estableix aquest mecanisme per a poder impugnar-lo davant dels tribunals de la jurisdicció contenciosa. La legitimació activa recau sobre les persones físiques o jurídiques que tinguin un dret o un interès legítim, les corporacions, les associacions, els sindicats, els grups o les entitats afectats o legalment habilitats per a la defensa els drets i interessos col•lectius, l’Administració de l’Estat i les entitats locals territorials si s’afecta a la seva autonomia. La sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és l’òrgan competent per a conèixer dels recursos presentats contra els reglaments del Govern de la Generalitat i contra la seva sentència només escau interposar recurs de cassació si el recurs pretén fonamentar-se en infracció de normes de dret estatal o comunitari europeu que sigui rellevant i determinant de la decisió contra la qual s’ha recorregut. Les sentències estimatòries recaigudes en aquest procés declararan que el reglament no és conforme a dret i l’anul•laran totalment o parcialment amb efectes per a tothom.
El Govern estatal pot impugnar els reglaments autonómics amb una duplicitat de vies: la jurisdicció contenciosa-administrativa o el conflicte de competència davant el Tribunal Constitucional. En el primer cas s’ha de discutir una qüestió de legalitat i en el segon ca que es discuteixin problemes constitucionals propis de la distribució de competències. En aquest cas, la impugnació produeix la suspensió de la disposició o resolució autonòmica, que ha de ser ratificada o retirada pel Tribunal Constitucional en un termini no superior a cinc mesos.
les garanties administratives. La LRJPAC, possibilita l’anul•lació d’ofici per part de l’administració dels reglaments il•legals. Així doncs, les administracions públiques previ dictamen de l’òrgan consultiu corresponent, poden declarar la nul•litat de les disposicions administratives en els supòsits que es doni la nul•litat de ple dret que recull l’article 62.2 LRJPAC.
