TEMARI
TEMA VIII: LES RELACIONS ORGÀNIQUES DE LA GENERALITAT AMB L'ESTAT I AMB LA UNIÓ EUROPEA. L'ACTIVITAT EXTERIOR DE LA GENERALITAT
1. Síntesi del tema
I. Les relacions institucionals de la Generalitat amb l’Estat i amb altres comunitats autònomes.
3.-La participació de la Generalitat en les institucions generals de l’Estat.
El caràcter compost de l’Estat exigeix que s’articulin relacions d’integració entre les comunitats autònomes i l’Estat en el seu conjunt, amb l’objectiu que participin en la formació de la voluntat general que s’expressa mitjançant els òrgans generals de l’Estat. Avui en dia, podem afirmar que les relacions d’integració són el repte pendent de la construcció de l’Estat de les autonomies. En els darrers trenta anys s’ha avançat molt en la descentralització política i administrativa, però la integració de les comunitats autònomes en els òrgans generals de l’Estat encara té un llarg camí per recórrer. Una part del problema ha estat la dificultat del reconeixement de la pluralitat nacional, lingüística, cultural, etc. en el conjunt de l’Estat; l’altra és la conversió dels òrgans anomenats centrals en òrgans efectivament generals de tot l’Estat espanyol. L’EAC de 2006, especialment al seu títol V, tracta aquesta relació d’integració en diferents àmbits.
a) La designació de senadors pel Parlament de Catalunya
El Senat ve definit a la CE com a “cambra de representació territorial” (art. 69.1). Ara bé, a la pràctica, no representa, a grans trets, territoris diferents del Congrés de Diputats, atès que a les eleccions generals s’escullen senadors per províncies, i només una petita part de senadors son designats per les comunitats autònomes després de les eleccions. Tampoc les seves funcions reprodueixen una lògica de representació de territoris diferents, com haurien de ser les comunitats autònomes, en coherència amb un Estat compost. Podem afirmar, per tant, que el Senat ni pel que fa a la composició ni pel que fa a les funcions es caracteritza com una segona cambra de caràcter territorial. El Senat ha esdevingut una cambra de segona lectura, sense una lògica de funcionament de base autonòmica.
Com és conegut, la composició del Senat presenta una part escollida a les eleccions generals (quatre per província, segons un sistema electoral majoritari), i l’altra designada pels parlaments autonòmics: un sempre, i un altre per cada milió d’habitants del territori de la comunitat autònoma. A la IX legislatura, hi ha 208 senadors provincials i 56 designats per les comunitats autònomes (Acord de la Diputació Permanent del Senat de 16 de gener de 2008).
El model comentat té el seu origen a la Llei per la reforma política de 1976 (en aquest cas hi havia una part designada pel rei). La composició del Senat fonamentalment de base provincial, ignora el fet que l’Estat de les autonomies està format per comunitats autònomes, que haurien de ser els territoris a representar ( i no de forma minoritària o secundària com fins ara). Els intents per tal d’incrementar la lògica autonomista en la composició de la Cambra no han passat de la reforma del reglament del Senat i la creació de la Comissió General de les Comunitats Autònomes, una macrocomissió dins la cambra formada per 63 membres designats proporcionalment entre els grups parlamentaris, amb funcions d’estudi, tramitació, debat, informació i emissió de dictàmens sobre afers d’interès autonòmic. En aquesta Comissió poden assistir-hi el president del Govern i els presidents autonòmics en els debats generals.
Cada comunitat autònoma fixa les condicions i el procediment de designació dels senadors designats. L’art. 61.a EAC, estableix que la designació dels senadors que han de representar la Generalitat s’ha de fer en convocatòria parlamentària específica i en proporció al nombre de diputats de cada grup parlamentari. Segons l’art. 152 RPC, la Mesa, d’acord amb la Junta de Portaveus, fixa el nombre de senadors que corresponen a cada grup parlamentari, el qual ha de proposar els seus candidats i després el Ple els ha de ratificar. A diferència del que establia l’EAC de 1979 no cal que aquest senadors siguin diputats del Parlament de Catalunya. En cas de dissolució del Parlament de Catalunya, aquests senadors mantenen la seva condició fins la constitució de la nova Cambra (art. 17.d RPC). Els senadors designats pel Parlament de Catalunya poden comparèixer davant d’aquesta Cambra a petició pròpia per a informar sobre llur activitat (art. 179 EAC) i també ho han de fer a proposta de dos grups parlamentaris, d’una cinquena part dels diputats o per acord d’una comissió (art. 153 RPC).b) La participació en el procediment legislatiu de les Corts Generals.
Segons l’art. 61 EAC, aquesta participació es pot produir, d'una banda, quan es tramet una proposició de llei a les Corts Generals –tot designant fins un màxim de tres els diputats que hauran de defensar-la en la presa en consideració al Congrés--, i quan se sol•licita al Govern central que presenti a les cambres un projecte de llei (art. 87.3 CE). D’altra banda, la Generalitat -mitjançant el Parlament de Catalunya per una votació final per majoria absoluta del Ple, segons l’art. 154.3 RPC- pot demanar a l’Estat la transferència o delegació de competències, o que les lleis marc que aprovin les Corts Generals en matèria de competència exclusiva de l’Estat atribueixin a la Generalitat facultats legislatives, tot d’acord amb el que preveu l’art. 150 CE.
c) La participació en la designació de membres d’òrgans constitucionals.
L’art. 180 EAC estableix que “la Generalitat participa en els processos de designació de magistrats del Tribunal Constitucional i de membres del Consell General del Poder Judicial, en els termes que estableixin les lleis o,si escau, l’ordenament parlamentari”. Aquesta remissió que fa l’Estatut ha estat materialitzada per la Llei Orgànica 6/2007, de 24 de maig, de reforma de LOTC ha modificat l’art 16 d’aquesta llei i ha fixat que l’elecció dels quatre magistrats que correspon elegir al Senat es farà a partir dels candidats presentats per les assemblees legislatives de les comunitats autònomes, d’acord amb el Reglament de la Cambra. Aquest també ha estat reformat el 21 de novembre de 2007, de manera que cada Parlament autonòmic pot proposar al Senat dos candidats a magistrats del Tribunal Constitucional (art. 184.7 RS). La STC 49/2008, de 9 d’abril, ha avalat aquesta reforma.
d) La designació de representants en organismes econòmics i socials.
L’art. 182 EAC també estableix que la Generalitat haurà de designar o participar en la designació de representants en institucions estatals de caràcter econòmic i social, d’acord amb la legislació aplicable. Entre aquest tipus d’organismes trobem el Tribunal de Comptes, El Consell Econòmic i Social, el Banc d’Espanya, la Comissió Nacional del Mercat de Valors, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, l’Agència Tributària, la Comissió Nacional de l’Energia, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades o el Consell de Radio i Televisió espanyola.
e) La participació en l’ordenament general de l’activitat econòmica.
Segons l’art. 181 EAC, la Generalitat participarà en l’elaboració de decisions estatals que afectin l’ordenació general de l’economia, d’acord amb allò que estableix l’art. 131.2 CE que atribueix al Govern central l’elaboració dels projectes de planificació, tenint en compte les previsions subministrades per les comunitats autònomes, i amb la col•laboració de sindicats i altres organitzacions professionals, empresarials i econòmiques, en el marc institucional del Consell Econòmic i Social.
f) La participació autonòmica en l’exercici de les competències estatals.
La voluntat d’aprofundir en el caràcter d’Estat compost ha portat l’EAC de 2006 a introduir la participació autonòmica en l’exercici de les competències estatals, recollits de manera sistemàtica en el títol IV.
Podem veure alguns exemples:
Acord previ de la Generalitat quan l’Estat realitzi inversions en béns i equipaments culturals a Catalunya (art. 127.3 EAC).
Informe preceptiu de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, per a la declaració i la delimitació d’espais naturals protegits per l’Estat (art. 144.4), o per determinar la ubicació d’infraestructures i equipaments de titularitat estatal a Catalunya (art. 149.2).
Deliberació de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i informe preceptiu determinant de la Generalitat, per a l’autorització de noves modalitats de jocs o apostes estatals a Catalunya o per a la modificació de les existents (141.2).
Informe preceptiu de la Generalitat, en casos com ara propostes de transvasament de conques hidrogràfiques que impliquin la modificació dels recursos hídrics del territori de Catalunya( art. 117.4); per la qualificació d’interès general d’un port, aeroport o una altra infraestructura de transport situada a Catalunya (art. 140.3); per la qualificació d’interès general de les obres públiques (art.148.2).
Informe potestatiu de la Generalitat en el procediment d’atorgament d’indults (art. 168.2).
Col•laboració en les activitats d’inspecció i sanció sobre les caixes d’estalvi amb domicili a Catalunya (art. 120.4); o en els òrgans estatals amb funcions en matèria d’entitats religioses (art.161.3).
Molts d’altres supòsits, mitjançant òrgans que detalla l’Estatut ( per exemple, en la Junta de Seguretat, per la coordinació de les polítiques de seguretat a Catalunya, art. 164.4) o sense detallar l’òrgan i la manera (planificació de la immigració i en la fixació dels contingents de treballadors estrangers (art. 138.3) o en la participació de la gestió dels recursos derivats de l’aigua que pertanyin a conques intercomunitàries (art. 117.3).
En tots aquests supòsits cal considerar que l’EAC vincula el legislador estatal, el qual hauria de respectar aquests mandats. Pel que fa a les decisions que es puguin prendre per part de l’Estat, s’entén que hauria de respectar l’EAC, i que en un altre cas la decisió seria impugnable davant els tribunals.
